La majoria de vegades tinc la sensació que si ens posessin a un a cada costat d'una tela o d'un mirall, podríem fer ombres xinesques simètriques i perfectes, que seríem la imatge l'un de l'altre. Sense haver-ho parlat, de manera natural.
I estic segura que és així.
Però no sé ben bé perquè, hi ha dies, com avui, en que sento que desconec tot allò que creia que coneixia, que el que veig a l'altre costat del mirall no em resulta conegut, és llunyà i extrany. I no m'agrada.
No vull sentir el "no control" d'algo que és una mica "meu". No m'agrada.
No vull sentir que no hi pertanyo. No m'agrada.
Vull que tot sigui com sempre.
Vull treballar, allà o aquí.
Vull sentir-me realitzada laboralment.
Vull recobrar la meva vida, vull viure-la i no sentir-me com si caminés de puntetes per sobre com si fos un fantasma perdut, o una gallina que no sap on pondre l'ou.
Vull que la ràbia, la susceptibilitat, la ira i la negativa social em marxin, perquè estic massa irascible en aquest moment social, a peu de carrer.
Vull, vull, vull i no puc fer res, només esperar...
...i mentre espero tot el que vull i lluito perquè passi, espero seguir trobant cada dia la meva ombra xinesca, la meva imatge al mirall, i que el fantasma que em diu que em deixes de pertànyer marxi ara que tancaré els ulls.
Bona nit.
