Com es diu?

A vegades, no sé ben bé perquè, les coses canvien en qüestió d'hores, minuts, tan sols segons...
...o potser és que només es deixen portar per la direcció en la que havien de viatjar, "sin previo aviso", però deixant entendre a on aniran.

No sé si és qüestió de bruixeria, de raó, d'evidència, de normalitat, de que tot és pendular i, el que avui està aquí demà estarà allà i demà passat tornarà a on estava al principi...

No ho sé.

Suposo que una gran clau de tot això és el fet de tenir el valor, les ganes i la paciència, la possibilitat i el cap de permetre's a un mateix explorar-se.
Si un es coneix, té molt de guanyat.

Jo una mica em conec, i sé quan el pèndol està en movient, en el punt de màxima i de mínima entropia, de major desordre.
Em conec, ho puc sentir i ho puc notar.
Saber-ho i notar-ho t'ajuda a permetre-t'ho, a no ser tan exigent amb tu mateix, a ser més benèvol, més flexible, a trobar-li un perquè i un per què... ...com tendim a fer nosaltres molts cops... ...serà que ho necessitem.

A vegades intentes culpabilitzar la lluna, el trànsit, la renfe, les estacions, l'economia, la crisi, la feina, l'atur, les hormones, la medicació, la pluja, el Sol, el cel...
... i a vegades potser és un tot o només una d'aquestes coses... ...o potser som només nosaltres mateixos...
Ves a saber...

Aquests dies potser tenen la culpa... El Nadal... o potser és part d'un tot, o només és un segon...
Ves a saber...

Com es diu? Es diu por? No, jo crec que no...

Un comentari, un gest, una carícia... poden fer tan de dolent com de bo... ...i tu saps quan i com fer-ho.
Perquè si em saps tractar, tens molt guanyat...
I tu, sigui per com ets, per la teva educació, per la teva inteligència, per la teva qualitat com a persona, estàs allà...
...i saps quan és necessari parlar i quan no, què significa una cara i una altra, quan és necessari un petó, un silenci, una conversa i què significa cadascuna de les coses del meu llenguatge que alhora és el teu.

Sóc molt feliç de poder parlar un d'únic, i que tots dos ens entenguem...
...tant de bo sigui així per molt de temps.

Quan sento que el pèndol s'agita i pot ser perillòs, em poso alerta perquè no faci cops a ningú...
...però ets tan bo, tan pacient i tan tan.... (no sé verbalitzar-ho) que no tens por, que tot és normal.

I quan el pèndol assenyala dubtes o por, només he de pensar en la realitat, la teva, la meva, la nostra, en les teves paraules, en les nostres converses, en els fets, els desitjos... i tots els fantasmes marxen deixant lloc a un camí ple d'ilusions i somnis reals per seguir construint.

A poc a poc i amb bona lletra.
Al ritme que ens surti en caminar.
Amb la nostra ilusió i tendresa.
Amb les ganes de cridar-ho però sense fer mal als timpans.
Pas a pas i gaudint del camí que tot just ara encetem.

Calcem-nos les xiruques, un jerseiet per no passar fred, uns entrepans pel camí, i una bossa plena de ganes per fer realitat converses que estan a tocar, per gaudir dels pallassos, per muntar a cavall, per sorprendre'ns, per viure, per gaudir i estimar.

Mua i bona nit.

Feel

Fa dies que ho noto, no em fa por, però no ho he expressat per por a que faci por.

Quines coses oi?

És el sentiment de tenir ganes de normalitzar-ho de manera normal, de que prengui la forma desitjada en un futur tan proper que és un ja....

...que una tarda de pluja es converteixi en un estar agust com fins ara, veient una peli, al sofà, sota una manta, amb el silenci i la calma de les respiracions acompassades, on una abraçada ho calmi i ho relaxi tot...

Això seria el meu desig a la carta dels Reis Mags de tots els anys que em queden per davant.

2 months

Fa dos mesos que no escric.

Dos mesos en que he sentit la temptació d'entrar i ordenar algunes lletres per tal que el missatge tingués sentit i fos capaç de transmetre, però tot era tan sublim, tan quotidià, tan especial, taaaan.... com aquella bafarada d'aire fres i amb aroma de roses que prens en un matí blau amb el cel pintat de cúmuls blanc, un petit buf d'aire amoròs... un què tan tan, que era i és difícil d'explicar, només es pot sentir.

En aquestes setmanes hi ha hagut, com dic, ganes i moments de dir: vull expressar-ho, vull explicar-ho, vull cridar-ho al Món... però és impresionant com, en segons quines ocasions, no existeixen paraules per descriure les sensacions.

Així que preferia quedar-me-les per a mi.

Avui he decidit explicar-ho, he decidit exposar tot això, i explicar un dels tants respirs d'aire fresc.

He vist la pel·lícula, la teva, la de "El hombre perfecto" xD jajaja #modèstiaapart :P

Doncs mentre la mirava (una hora més tard que comencés) he vist un petit fragment que ha donat molt de sentit o més ben dit, que ha verbalitzat un dels bufs d'aire de roses...

... "és com si totes les coses dolentes, totes les experiències passades, totes les males coses ara passessin a un segon pla i haguessin fins i tot valgut la pena. Com si ara el que vingués és una recompensa, perquè sense tot allò potser ara no valoraria tant tot això que és tan normal i quotidià. Com si totes aquelles males coses tinguessin un sentit i una funció"...

L'altre dia miràvem la peli americana aquella típica dels dos nòvios per la noia, i moltes coses les vaig sentir reals, i em va agradar haver passat, sentit i viscut totes les coses i que les que van passat ara formin part del passat, i que el present sigui el que perduri en el futur de demà. N'estic contenta d'allò que he fet, del que aconseguit i de com van les coses, de mi, de TOT.

És per això que ara entenc moltes coses que fa anys o mesos no entenia...

#proudofmyself

Molt feliç, molt contenta, molt entusiasmada, amb moltes ganes, força, ilusió, optimisme...
...i en gran part, amb la certesa que així és i serà...

Un petó.