La majoria de vegades tinc la sensació que si ens posessin a un a cada costat d'una tela o d'un mirall, podríem fer ombres xinesques simètriques i perfectes, que seríem la imatge l'un de l'altre. Sense haver-ho parlat, de manera natural.
I estic segura que és així.
Però no sé ben bé perquè, hi ha dies, com avui, en que sento que desconec tot allò que creia que coneixia, que el que veig a l'altre costat del mirall no em resulta conegut, és llunyà i extrany. I no m'agrada.
No vull sentir el "no control" d'algo que és una mica "meu". No m'agrada.
No vull sentir que no hi pertanyo. No m'agrada.
Vull que tot sigui com sempre.
Vull treballar, allà o aquí.
Vull sentir-me realitzada laboralment.
Vull recobrar la meva vida, vull viure-la i no sentir-me com si caminés de puntetes per sobre com si fos un fantasma perdut, o una gallina que no sap on pondre l'ou.
Vull que la ràbia, la susceptibilitat, la ira i la negativa social em marxin, perquè estic massa irascible en aquest moment social, a peu de carrer.
Vull, vull, vull i no puc fer res, només esperar...
...i mentre espero tot el que vull i lluito perquè passi, espero seguir trobant cada dia la meva ombra xinesca, la meva imatge al mirall, i que el fantasma que em diu que em deixes de pertànyer marxi ara que tancaré els ulls.
Bona nit.
Mostrando entradas con la etiqueta reflexions. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta reflexions. Mostrar todas las entradas
jueves, 15 de marzo de 2012
viernes, 3 de febrero de 2012
Recull de reflexions.
Fa temps que tinc pendent escriure, transcriure o exposar algunes reflexions. Ja no meves, sino fetes per altres, d'aquelles coses que dius "apunte'm-ho".
Començo avui, sense un perquè.
Bé, sí, esborrar coses de la llista de coses pendents :P
Cuanto más intentemos limitar y determinar la vida de nuestros hijos, más demostrarán su necesidad de reconocimiento.
Cuando tomamos una decisión descartamos de manera automática las demás opciones. Eso es parte de ser adultos: responsabilizarnos de nuestras deciciones y de las razones profundas que nos han llevado a elegirlas. Hay decisiones que se toman por convicción, otras para no lastimar a la familia, y otras por miedo a tomar las rienda de la propia vida. Si no tomamos una decisión tal vez es porque preferimos la comodidad y la protección del entorno al futuro incierto, pero tarde o temprano debemos atrevernos a intentarlo..., a menos que ya sea demasiado tarde.
No vale preguntarse si la decisión fue buena o mala, pero sí no spodríamos plantear si las reflexiones son propias o influenciadas por las necesidades de terceros. Saber qué opina la familia sobre la decisión también sería interesante.
El trabajo nos permite poner en práctica nuestro valor dentro de la sociedad, la empresa y la familia. Si no nos satisface en lo más básico, no podremos permitirnos ningún deseo ni para nosotros ni para nuestros seres queridos, de la misma manera que debe permitirnos desarrollar nuestras habilidades para no convertirnos en pequeños autómatas. Cuando nos hace sentir útiles e importantes nos está dando una identidad de manera inconsciente, de la que no podemos prescindir. La amenaza de la pérdida nos toca en lo más profundo de nosotros mismos y nos hace dependientes de él para sobrevivir, incluso si eso significa pasar por encima de los demás. Con demasiada frecuencia nos regimos por las leyes primordiales de la naturaleza y nos guiamos por las políticas empresariales, en vez de potenciar la ética necesaria para crear una inteligencia colectiva que sea un bien común, y no un medio de destrucción.
Las personas se resiten a ser felices. Encuentran un montón de razones para evitar estar bien, relajadas y en paz. Si hiciéramos más caso a nuestro cuerpo, sabríamos exactamente qué debemos hacer, cómo y cuándo relajarnos y qué evitar. Pero hay veces que descubrimos lo que nos hace sentir bien y huimos, porque la fuga nos aleja del sentido del deber, con el que estamos tan fuertemente identificados.
Dobles, triples y cuádruples lo somos todos. La cuestión es si la agresividad es parte de un juego o es una agresión.
A veces nuestra pareja nos sorprende, y eso incluye sus lados más oscuros y escondidos, llegando al punto de que no podemos reconocerlo. Solo uno mismo puede decidir si la distancia entre lo que ve la mayoría de gente y lo que hay en la relación es soportable y saludable. No hay que buscar explicaciones racionales; a veces nuestros comportamientos no tienen razón de ser.
A veces nos enamoramos tanto que acabamos por adaptar nuestra vida a la otra persona, o estamos tan entregados a nuestro trabajo que no podemos desconectar ni un minuto. Si basamos nuestra felicidad en una sola situación, o en una sola persona, nos será mucho más difícil superar los momentos difíciles.
La resilencia es la capalidad de afrontar las desgracias de la mejor manera posible.
Importantes son también el afecto, la voluntad, el autocontrol, la autoestima y la autoconfianza.
Idealizar a la pareja ayuda a que la relación matrimonial sea mucho más satisfactoria, sobre todo pasados los primeros años de pasión.
Las personas que tienen más fe en su pareja hacen muchas más promesas que las personas que no son tan positivas, pero no por eso llegan a cumplirlas. Los que están más enamorados rompen más sus promesas hacia sus seres queridos, porque las hacen impulsivamente y acostumbran a ser poco realistas.
Los niños que se alimentan con leche materna se comportan mejor con sus padres.
Fuente: Psychologies num. 78
Començo avui, sense un perquè.
Bé, sí, esborrar coses de la llista de coses pendents :P
Cuanto más intentemos limitar y determinar la vida de nuestros hijos, más demostrarán su necesidad de reconocimiento.
Cuando tomamos una decisión descartamos de manera automática las demás opciones. Eso es parte de ser adultos: responsabilizarnos de nuestras deciciones y de las razones profundas que nos han llevado a elegirlas. Hay decisiones que se toman por convicción, otras para no lastimar a la familia, y otras por miedo a tomar las rienda de la propia vida. Si no tomamos una decisión tal vez es porque preferimos la comodidad y la protección del entorno al futuro incierto, pero tarde o temprano debemos atrevernos a intentarlo..., a menos que ya sea demasiado tarde.
No vale preguntarse si la decisión fue buena o mala, pero sí no spodríamos plantear si las reflexiones son propias o influenciadas por las necesidades de terceros. Saber qué opina la familia sobre la decisión también sería interesante.
El trabajo nos permite poner en práctica nuestro valor dentro de la sociedad, la empresa y la familia. Si no nos satisface en lo más básico, no podremos permitirnos ningún deseo ni para nosotros ni para nuestros seres queridos, de la misma manera que debe permitirnos desarrollar nuestras habilidades para no convertirnos en pequeños autómatas. Cuando nos hace sentir útiles e importantes nos está dando una identidad de manera inconsciente, de la que no podemos prescindir. La amenaza de la pérdida nos toca en lo más profundo de nosotros mismos y nos hace dependientes de él para sobrevivir, incluso si eso significa pasar por encima de los demás. Con demasiada frecuencia nos regimos por las leyes primordiales de la naturaleza y nos guiamos por las políticas empresariales, en vez de potenciar la ética necesaria para crear una inteligencia colectiva que sea un bien común, y no un medio de destrucción.
Las personas se resiten a ser felices. Encuentran un montón de razones para evitar estar bien, relajadas y en paz. Si hiciéramos más caso a nuestro cuerpo, sabríamos exactamente qué debemos hacer, cómo y cuándo relajarnos y qué evitar. Pero hay veces que descubrimos lo que nos hace sentir bien y huimos, porque la fuga nos aleja del sentido del deber, con el que estamos tan fuertemente identificados.
Dobles, triples y cuádruples lo somos todos. La cuestión es si la agresividad es parte de un juego o es una agresión.
A veces nuestra pareja nos sorprende, y eso incluye sus lados más oscuros y escondidos, llegando al punto de que no podemos reconocerlo. Solo uno mismo puede decidir si la distancia entre lo que ve la mayoría de gente y lo que hay en la relación es soportable y saludable. No hay que buscar explicaciones racionales; a veces nuestros comportamientos no tienen razón de ser.
A veces nos enamoramos tanto que acabamos por adaptar nuestra vida a la otra persona, o estamos tan entregados a nuestro trabajo que no podemos desconectar ni un minuto. Si basamos nuestra felicidad en una sola situación, o en una sola persona, nos será mucho más difícil superar los momentos difíciles.
La resilencia es la capalidad de afrontar las desgracias de la mejor manera posible.
Importantes son también el afecto, la voluntad, el autocontrol, la autoestima y la autoconfianza.
Idealizar a la pareja ayuda a que la relación matrimonial sea mucho más satisfactoria, sobre todo pasados los primeros años de pasión.
Las personas que tienen más fe en su pareja hacen muchas más promesas que las personas que no son tan positivas, pero no por eso llegan a cumplirlas. Los que están más enamorados rompen más sus promesas hacia sus seres queridos, porque las hacen impulsivamente y acostumbran a ser poco realistas.
Los niños que se alimentan con leche materna se comportan mejor con sus padres.
Fuente: Psychologies num. 78
miércoles, 21 de diciembre de 2011
Feel
Fa dies que ho noto, no em fa por, però no ho he expressat per por a que faci por.
Quines coses oi?
És el sentiment de tenir ganes de normalitzar-ho de manera normal, de que prengui la forma desitjada en un futur tan proper que és un ja....
...que una tarda de pluja es converteixi en un estar agust com fins ara, veient una peli, al sofà, sota una manta, amb el silenci i la calma de les respiracions acompassades, on una abraçada ho calmi i ho relaxi tot...
Això seria el meu desig a la carta dels Reis Mags de tots els anys que em queden per davant.
Quines coses oi?
És el sentiment de tenir ganes de normalitzar-ho de manera normal, de que prengui la forma desitjada en un futur tan proper que és un ja....
...que una tarda de pluja es converteixi en un estar agust com fins ara, veient una peli, al sofà, sota una manta, amb el silenci i la calma de les respiracions acompassades, on una abraçada ho calmi i ho relaxi tot...
Això seria el meu desig a la carta dels Reis Mags de tots els anys que em queden per davant.
2 months
Fa dos mesos que no escric.
Dos mesos en que he sentit la temptació d'entrar i ordenar algunes lletres per tal que el missatge tingués sentit i fos capaç de transmetre, però tot era tan sublim, tan quotidià, tan especial, taaaan.... com aquella bafarada d'aire fres i amb aroma de roses que prens en un matí blau amb el cel pintat de cúmuls blanc, un petit buf d'aire amoròs... un què tan tan, que era i és difícil d'explicar, només es pot sentir.
En aquestes setmanes hi ha hagut, com dic, ganes i moments de dir: vull expressar-ho, vull explicar-ho, vull cridar-ho al Món... però és impresionant com, en segons quines ocasions, no existeixen paraules per descriure les sensacions.
Així que preferia quedar-me-les per a mi.
Avui he decidit explicar-ho, he decidit exposar tot això, i explicar un dels tants respirs d'aire fresc.
He vist la pel·lícula, la teva, la de "El hombre perfecto" xD jajaja #modèstiaapart :P
Doncs mentre la mirava (una hora més tard que comencés) he vist un petit fragment que ha donat molt de sentit o més ben dit, que ha verbalitzat un dels bufs d'aire de roses...
... "és com si totes les coses dolentes, totes les experiències passades, totes les males coses ara passessin a un segon pla i haguessin fins i tot valgut la pena. Com si ara el que vingués és una recompensa, perquè sense tot allò potser ara no valoraria tant tot això que és tan normal i quotidià. Com si totes aquelles males coses tinguessin un sentit i una funció"...
L'altre dia miràvem la peli americana aquella típica dels dos nòvios per la noia, i moltes coses les vaig sentir reals, i em va agradar haver passat, sentit i viscut totes les coses i que les que van passat ara formin part del passat, i que el present sigui el que perduri en el futur de demà. N'estic contenta d'allò que he fet, del que aconseguit i de com van les coses, de mi, de TOT.
És per això que ara entenc moltes coses que fa anys o mesos no entenia...
#proudofmyself
Molt feliç, molt contenta, molt entusiasmada, amb moltes ganes, força, ilusió, optimisme...
...i en gran part, amb la certesa que així és i serà...
Un petó.
Dos mesos en que he sentit la temptació d'entrar i ordenar algunes lletres per tal que el missatge tingués sentit i fos capaç de transmetre, però tot era tan sublim, tan quotidià, tan especial, taaaan.... com aquella bafarada d'aire fres i amb aroma de roses que prens en un matí blau amb el cel pintat de cúmuls blanc, un petit buf d'aire amoròs... un què tan tan, que era i és difícil d'explicar, només es pot sentir.
En aquestes setmanes hi ha hagut, com dic, ganes i moments de dir: vull expressar-ho, vull explicar-ho, vull cridar-ho al Món... però és impresionant com, en segons quines ocasions, no existeixen paraules per descriure les sensacions.
Així que preferia quedar-me-les per a mi.
Avui he decidit explicar-ho, he decidit exposar tot això, i explicar un dels tants respirs d'aire fresc.
He vist la pel·lícula, la teva, la de "El hombre perfecto" xD jajaja #modèstiaapart :P
Doncs mentre la mirava (una hora més tard que comencés) he vist un petit fragment que ha donat molt de sentit o més ben dit, que ha verbalitzat un dels bufs d'aire de roses...
... "és com si totes les coses dolentes, totes les experiències passades, totes les males coses ara passessin a un segon pla i haguessin fins i tot valgut la pena. Com si ara el que vingués és una recompensa, perquè sense tot allò potser ara no valoraria tant tot això que és tan normal i quotidià. Com si totes aquelles males coses tinguessin un sentit i una funció"...
L'altre dia miràvem la peli americana aquella típica dels dos nòvios per la noia, i moltes coses les vaig sentir reals, i em va agradar haver passat, sentit i viscut totes les coses i que les que van passat ara formin part del passat, i que el present sigui el que perduri en el futur de demà. N'estic contenta d'allò que he fet, del que aconseguit i de com van les coses, de mi, de TOT.
És per això que ara entenc moltes coses que fa anys o mesos no entenia...
#proudofmyself
Molt feliç, molt contenta, molt entusiasmada, amb moltes ganes, força, ilusió, optimisme...
...i en gran part, amb la certesa que així és i serà...
Un petó.
jueves, 27 de octubre de 2011
Be positive
Ahir hagués girat el Món... però ja ho faré un altre dia...
Anava a dormir i m'he trobat això... així que no ho podia deixar passar...
Anava a dormir i m'he trobat això... així que no ho podia deixar passar...
lunes, 17 de octubre de 2011
El motlle
Hi ha gent que té el seu prototipus de parella, que sap el que vol i com ho vol...
... i d'ençà un temps cap a qui jo em pregunto: i tu nena?
Perquè és clar... ejem...
La veritat és que hi ha dies que dius: "olé, sí sí, això és el que vull" però després veus una altre cosa, o un mix de dues i dius "doncs també" així que ha arribat un punt en que, jo no sé si és poca exigència, indecisió, cagadubtesao què, però si hagués de fer un motlle, em sembla que em sortiria una capsa o una esfera on anar fotent diverses coses....
Us passa?
... i d'ençà un temps cap a qui jo em pregunto: i tu nena?
Perquè és clar... ejem...
La veritat és que hi ha dies que dius: "olé, sí sí, això és el que vull" però després veus una altre cosa, o un mix de dues i dius "doncs també" així que ha arribat un punt en que, jo no sé si és poca exigència, indecisió, cagadubtesao què, però si hagués de fer un motlle, em sembla que em sortiria una capsa o una esfera on anar fotent diverses coses....
Us passa?
Resum, show must go on...
Ja per entrar al blog he hagut de picar el mail i la contrasenya quatre cops... així de fina estic... XD
Però m'ho permeto... jajaja és el que em repeteixo des de fa setmanes, i espero que sigui el que em tornin a receptar dimarts... :)
Estan passant moltes coses i alhores res...
És estrany perquè no es pot explicar ni definir, només es pot sentir... però està allà, potse més palès que mai.
Potser ara que és quan aparentment faig menys coses és quan en faig més, quan el meu cap no para un segon, pensa, inventa, entra en la invenció i en el voler, en el fer i el somiar, en escriure, pensar, aprendre, fer fer fer i no parar...
...i tornem-hi.
Al que m'ha provocat les ganes d'escriure avui, al fet que passen coses però hi ha senyals que anirien en contra.
A que t'has hagut de menjar el plat de sopa, i has lluitat per menjar-te'l però no l'acabes de pair, perquè estava calenta, i se t'ha quedat fent un nus a l'estómac.
I a poc a poc intentes pair-la, amb calma, perquè t'ho permets tot... però no sé perquè hi ha senyals, cada dia, unes quantes, que no et deixan de dir que en el fons tot tornarà a ser com va ser, i reprendreu, reprendràs el camí per fer el caldo, un caldo que serà excel·lent...
Jo no sé si ho vull ni si és veritat.
Jo no sé si veig senyals on no toca o què... però pararé boja si no paro de rebre'n!!!! perquè només rebo missatges d'una mateixa persona, bé, de dues... les altres són sopa digerida...
Bé, tot i així, per molt que escrigui, per molt que pensi, res no sabré i res no canviarà...
Així que anirem vivint la vida dia a dia i deixarem que ens sorprengui com ho fa hora a hora, minut a minut... a cada instant que apareix la nova brisa...
I d'aquí un temps, uns dies, uns mesos, uns anys... llegirem el dia a dia i sabrem si eren senyals o eren miratges al mig del camí... que ja podria ser ja... i més amb el paisatge que tenim... #aimare!!
Bé, deixo d'escriure i pensar perquè realment pararé boja...
Que tingueu tots molt bona nit...
Jo espero començar a situar-me demà:
- nou LSC II
- gym de nou
- cites socials... XD
i tot després de Madrid, El Club de la Comedia, el Pilar, la família, el teatre, els amics... :D
Porto tan mala vida que no m'estranya que la gent es posi trista per si no treballo! #modeironiaON
#vahomeva!! #livingmymoment
Però m'ho permeto... jajaja és el que em repeteixo des de fa setmanes, i espero que sigui el que em tornin a receptar dimarts... :)
Estan passant moltes coses i alhores res...
És estrany perquè no es pot explicar ni definir, només es pot sentir... però està allà, potse més palès que mai.
Potser ara que és quan aparentment faig menys coses és quan en faig més, quan el meu cap no para un segon, pensa, inventa, entra en la invenció i en el voler, en el fer i el somiar, en escriure, pensar, aprendre, fer fer fer i no parar...
...i tornem-hi.
Al que m'ha provocat les ganes d'escriure avui, al fet que passen coses però hi ha senyals que anirien en contra.
A que t'has hagut de menjar el plat de sopa, i has lluitat per menjar-te'l però no l'acabes de pair, perquè estava calenta, i se t'ha quedat fent un nus a l'estómac.
I a poc a poc intentes pair-la, amb calma, perquè t'ho permets tot... però no sé perquè hi ha senyals, cada dia, unes quantes, que no et deixan de dir que en el fons tot tornarà a ser com va ser, i reprendreu, reprendràs el camí per fer el caldo, un caldo que serà excel·lent...
Jo no sé si ho vull ni si és veritat.
Jo no sé si veig senyals on no toca o què... però pararé boja si no paro de rebre'n!!!! perquè només rebo missatges d'una mateixa persona, bé, de dues... les altres són sopa digerida...
Bé, tot i així, per molt que escrigui, per molt que pensi, res no sabré i res no canviarà...
Així que anirem vivint la vida dia a dia i deixarem que ens sorprengui com ho fa hora a hora, minut a minut... a cada instant que apareix la nova brisa...
I d'aquí un temps, uns dies, uns mesos, uns anys... llegirem el dia a dia i sabrem si eren senyals o eren miratges al mig del camí... que ja podria ser ja... i més amb el paisatge que tenim... #aimare!!
Bé, deixo d'escriure i pensar perquè realment pararé boja...
Que tingueu tots molt bona nit...
Jo espero començar a situar-me demà:
- nou LSC II
- gym de nou
- cites socials... XD
i tot després de Madrid, El Club de la Comedia, el Pilar, la família, el teatre, els amics... :D
Porto tan mala vida que no m'estranya que la gent es posi trista per si no treballo! #modeironiaON
#vahomeva!! #livingmymoment
jueves, 6 de octubre de 2011
Les coses més importants són gratis.
Dies que van canviant de color... el millor de tot, veure l'escala cromàtica
Avui el dia ha començat tort... i s'ha anat arreglant...
Ha estat un dia d'aquells en que has fet coses pensant-les però només el cert instant abans de fer-les...
Aquells dies que ni ahir ni mai haguessis pensat que acabarien sortint així, i ha sortit bé.
D'aquells dies en que t'has arriscat una mica i has guanyat més.
Aquells dies en que viure i fer les coses com les fas té la seva petita-gran recompensa.
Un d'aquells dies que tantes ànsies tinc d'escriure a les pàgines del meu llibre.
Un d'aquells dies que recordaràs per damunt dels que han passat sense pena ni glòria.
I jo em quedo perplexa quan hi ha gent a la que suposadament no li passa res a la vida...
Caram... doncs jo no deixo d'omplir pàgines al meu cap... pàgines que s'omplen més ràpid amb el que penso que amb el que dic o escric, perquè, això sí m'ha passat sempre... que el meu cap va molt més ràpid del que els meus llavis poden verbalitzar i del que els meus dits poden escriure.
Els pensaments s'acumulen com en una melé a un partit de futbol americà, i els empeny la força i les ganes de plasmar-los...
És per això que em fa una mica de ràbia no tenir prou temps per dedicar-los els que m'agradaria, una temporada per deixar-los fluir tal i com es mereixen i cuidar-los, perquè al cap i a la fi, és del que aprenc...
I quan menys t'ho esperes torna a ser moment d'estar alerta...
Avui dic que m'encanta viure... (tot i que m'agradaria tenir més temps...)
I és que com es veu que va dir l'Albert Pla, "les coses més importants són gratis".
Avui el dia ha començat tort... i s'ha anat arreglant...
Ha estat un dia d'aquells en que has fet coses pensant-les però només el cert instant abans de fer-les...
Aquells dies que ni ahir ni mai haguessis pensat que acabarien sortint així, i ha sortit bé.
D'aquells dies en que t'has arriscat una mica i has guanyat més.
Aquells dies en que viure i fer les coses com les fas té la seva petita-gran recompensa.
Un d'aquells dies que tantes ànsies tinc d'escriure a les pàgines del meu llibre.
Un d'aquells dies que recordaràs per damunt dels que han passat sense pena ni glòria.
I jo em quedo perplexa quan hi ha gent a la que suposadament no li passa res a la vida...
Caram... doncs jo no deixo d'omplir pàgines al meu cap... pàgines que s'omplen més ràpid amb el que penso que amb el que dic o escric, perquè, això sí m'ha passat sempre... que el meu cap va molt més ràpid del que els meus llavis poden verbalitzar i del que els meus dits poden escriure.
Els pensaments s'acumulen com en una melé a un partit de futbol americà, i els empeny la força i les ganes de plasmar-los...
És per això que em fa una mica de ràbia no tenir prou temps per dedicar-los els que m'agradaria, una temporada per deixar-los fluir tal i com es mereixen i cuidar-los, perquè al cap i a la fi, és del que aprenc...
I quan menys t'ho esperes torna a ser moment d'estar alerta...
Avui dic que m'encanta viure... (tot i que m'agradaria tenir més temps...)
I és que com es veu que va dir l'Albert Pla, "les coses més importants són gratis".
miércoles, 5 de octubre de 2011
Cul inquiet
No sé perquè però m'ha donat per tornar a escriure (ja ho veieu oi?)
En Toni Cano estarà content... o no... XD
Com quan tens una temporada que menjes molta xocolata i després baixen les ganes.
O quan et dona per llegir compulsivament i després la cosa es calma.
O quan et dona per pensar i el cap no para quiet i cada tarda tens mals de cap (això fa un mes que no para!). Perquè hi ha temporades, que siguem sincers, un no pensa... va fent, es puja a la roda (com els hàmsters) i apa... a còrrer... (de fet hi ha gent que mai ha pensat, però no els ho digueu, no fos cas que se n'adonin i encara ho empitjorem més...)
O quan vols fer milers de coses i no pots...
... bé, doncs jo sí puc... però no fer-les totes, per desgràcia!
Les he d'anar dosificant, i és que no paro quieta.
La veritat és que "t'ho has de permetre" i estic en un #livingmymoment que m'he fet jo mateixa.
"Legalment" fa un més que sóc una més.... i contra tota pronòstic popular i social no estic trista, ni deprimida, ni agoviada ni res d'això que espanta i que sí que té gent del meu voltant...
Aviam, tampoc és que em munti una festa... però... vamos, que ho porto prou bé :)
I com és? us preguntareu (o no!)
Doncs perquè "m'ho estic permetent" com ella em va dir.
I després de 7 anys sense parar i anar amb la sisena forçada, doncs aquí estic, #livingmymoment.
Ara és moment de fer totes aquelles coses de la llista de coses pendents que mai es fan...
Sabeu quan t'apuntes les coses aun post-it a l'agenda i el vas passant setmana rere setmana endavant per fer algun dia... fins que un dia el tires perquè o bé s'ha passat la reunió, o bé els amics ja no et parlen, o bé la conferència ja l'han fet, o bé allò t'ha deixat d'interessar... o símplement segueixes sense tenir prou temps com per tornar-ho a passar a la setmana següent i caduca...
Doncs jo això ho he fet molt de temps (i ara encara eh!, per no perdre el costum XD) però em feia ràbia...
Em feia ràbia no poder compaginar horaris i perdre'm una conferència, un curs, no poder arribar a tot... que em faltés temps, no fer tot allò que en aquell moment m'hagués agradat...
Doncs algunes d'aquelles coses que es van quedar "en el tintero" les recupero des de fa un mes :D
Se suposa que quan entres al club t'avorriràs, et sobrarà el temps, se't menjaran els cucs...
Dooooncs, o jo no ho sé fer o sóc un bixo raro, perquè porto un mes i encara no he tingut temps ni de fer coses bàsiques com és endreçar coses que fa meeeesos que dancen per allà.
Suposo que és qüestió de prioritats i estic preferint unes coses davant d'altres...
Però el que vull dir és que em queixo de vici, perquè estic millor que vull...
Tinc les meves estones quan les necessito (perquè me les acabo donant), quan vull estar acompanyada, la majoria de cops tinc un amic/ga que està allà. Faig esport regularment (cosa que semblava llunyana), faig un curs, penso en mi, em mimo, em cuido, cuino, faig pastissos, endreço, pujo, baixo...
Sí, GENIAL!
Així que això de "que et sobri el temps" jo encara no ho he experimentat.
Així que el proper que pregunti i s'extranyi perquè vaig de cul, que em demani explicacions com intentant fer-me sentir malament... que s'ho estalviï.
I dit tot això, aquest cul inquiet que està donant forma al seu llibre, se'n va a dormir almenys per avui...
Bona nit ;)
En Toni Cano estarà content... o no... XD
Com quan tens una temporada que menjes molta xocolata i després baixen les ganes.
O quan et dona per llegir compulsivament i després la cosa es calma.
O quan et dona per pensar i el cap no para quiet i cada tarda tens mals de cap (això fa un mes que no para!). Perquè hi ha temporades, que siguem sincers, un no pensa... va fent, es puja a la roda (com els hàmsters) i apa... a còrrer... (de fet hi ha gent que mai ha pensat, però no els ho digueu, no fos cas que se n'adonin i encara ho empitjorem més...)
O quan vols fer milers de coses i no pots...
... bé, doncs jo sí puc... però no fer-les totes, per desgràcia!
Les he d'anar dosificant, i és que no paro quieta.
La veritat és que "t'ho has de permetre" i estic en un #livingmymoment que m'he fet jo mateixa.
"Legalment" fa un més que sóc una més.... i contra tota pronòstic popular i social no estic trista, ni deprimida, ni agoviada ni res d'això que espanta i que sí que té gent del meu voltant...
Aviam, tampoc és que em munti una festa... però... vamos, que ho porto prou bé :)
I com és? us preguntareu (o no!)
Doncs perquè "m'ho estic permetent" com ella em va dir.
I després de 7 anys sense parar i anar amb la sisena forçada, doncs aquí estic, #livingmymoment.
Ara és moment de fer totes aquelles coses de la llista de coses pendents que mai es fan...
Sabeu quan t'apuntes les coses aun post-it a l'agenda i el vas passant setmana rere setmana endavant per fer algun dia... fins que un dia el tires perquè o bé s'ha passat la reunió, o bé els amics ja no et parlen, o bé la conferència ja l'han fet, o bé allò t'ha deixat d'interessar... o símplement segueixes sense tenir prou temps com per tornar-ho a passar a la setmana següent i caduca...
Doncs jo això ho he fet molt de temps (i ara encara eh!, per no perdre el costum XD) però em feia ràbia...
Em feia ràbia no poder compaginar horaris i perdre'm una conferència, un curs, no poder arribar a tot... que em faltés temps, no fer tot allò que en aquell moment m'hagués agradat...
Doncs algunes d'aquelles coses que es van quedar "en el tintero" les recupero des de fa un mes :D
Se suposa que quan entres al club t'avorriràs, et sobrarà el temps, se't menjaran els cucs...
Dooooncs, o jo no ho sé fer o sóc un bixo raro, perquè porto un mes i encara no he tingut temps ni de fer coses bàsiques com és endreçar coses que fa meeeesos que dancen per allà.
Suposo que és qüestió de prioritats i estic preferint unes coses davant d'altres...
Però el que vull dir és que em queixo de vici, perquè estic millor que vull...
Tinc les meves estones quan les necessito (perquè me les acabo donant), quan vull estar acompanyada, la majoria de cops tinc un amic/ga que està allà. Faig esport regularment (cosa que semblava llunyana), faig un curs, penso en mi, em mimo, em cuido, cuino, faig pastissos, endreço, pujo, baixo...
Sí, GENIAL!
Així que això de "que et sobri el temps" jo encara no ho he experimentat.
Així que el proper que pregunti i s'extranyi perquè vaig de cul, que em demani explicacions com intentant fer-me sentir malament... que s'ho estalviï.
I dit tot això, aquest cul inquiet que està donant forma al seu llibre, se'n va a dormir almenys per avui...
Bona nit ;)
martes, 4 de octubre de 2011
Un tema que podria ser etern debat
Potser si m'hagués agafat en un altre moment de la vida no pararia tanta atenció com aquests dies.
No vol dir que ho hagués passat per alt, però de ben segur que no hagués tingut tanta informació com tinc ara, no ho estaria en part "vivint" i no estaria parcialment involucrada.
L'altre dia en @sundark00 havia fet RT d'un twit (valga la redundancia) amb aquests dos videos.
I ahir a la nit ho vaig veure a les notícies de Tele5.
La veritat és que pot semblar una passada i pot posar els pels de punta pensar que algú que porta 29 anys sense sentir, de cop ho pugui fer, i segur que deu ser com meravelós, i més si la persona ho vol...
...però ara vindré jo a posar els diversos punts de vista.
I és que si alguna cosa he aprés i estic aprenent aquestes setmanes és els punts de vista vers a això.
D'una banda hi ha sord que volen eines, que són oberts, que no es tanquen a res.
Això a vegades està compartit per una por o una defensa del que és seu i de les seves arrels.
I d'altre banda estan aquells que no ho han viscut prou com per portar-ho a terme, i que a ulls d'alguns sords pot semblar una aberració i una agressió.
M'explico:
1. Hi ha persones sordes que defensen que no tenen una discapacitat, sino que pertanyen a una Comunitat Sorda, però això no els discapacita de poder fer res.
Aquí dins hi ha sords que a banda de signar als fills i d'ensenyar-los a llegir els llavis (per tal de poder donar quantes més eines possibles als seus fills o parents) pensaran que potser venen d'una família sorda i que aquesta ha estat la cosa normal a casa seva.
D'altres, potser voldran donar als seus fills allò que ells no han tingut, ja sigui pel moment tecnològic o per les privacions econòmiques, i voldran comptar, a més a més amb l'implant coclear, que potser, ajudarà a aquell sord a sentir, cosa que abans no podia fer.
Val a dir també que no tots els implants coclears són motiu d'èxit i portades de diaris i vídeos preciosos. S'ha de tenir em compte que un implant coclear és un seguit d'operacions, que s'ha d'anar canviant amb el temps, i més si es tracta d'un nen petit.
Que l'implant coclear pot no ser exitós, i es comenta també, que s'ha d'aprendre a sentir.
És a dir, un nen petit, fins que se sap que és sord (si és que la família és oient i triga un temps en saber-ho) estarà parcialment "incomunicat", perquè si la família no sap llengua de signes, i el nen encara és prou petit com per llegir els llavis.... uf... tot es complica...
La opció de l'implant no és dolenta (tot i que és una operació i deuen ser moltes les coses a tenir en compte), però jo optaria per donar més eines a l'individu i no escolliria una...
Bé, que m'enrollo...
2. La qüestió és que un nen petit al que se li faci un implant, doncs vale, potser als tres anys comença a sentir i tot és nou per ell...
Però imagineu un adult, com la noia del video...
Una noia de 29 anys que MAI ha sentit res i a la que de sobte li posen un implant o un audiòfon.
Pensem que no sent res, que no sentia res...
I de sobte, ho sent TOT!! Des del pipi quan va al lavabo, les portes, els cotxes, les alarmes, els avisos, la gent parlant, gossos, gats, ocells, arbres, fulles, vent...
Pot ser molt romàntic, però si mai heu sentit, què passaria si tot això us ve de cop?? Doncs molts sords no ho volen... i jo crec que també s'ha de respectar...
Tot i que estic d'acord que com més eines millor, però... haver d'educar-te tu, la oïda i el cervell per discriminar els sons... a certa edat potser ja no és necessari i pot arribar a fer més mal que bé...
Diuen que el so a través de l'implant coclear no és com el so que sentim nosaltres (els oients) si no que és un so més aviat metalitzat (ho diu gent que sentia, es va quedar sorda i ara porta implant), així doncs s'ha d'edudar la oïda i el cervell per tornar a associar els sons (o fer-ho per primer cop) amb cada cosa.
No sé...
Torno a dir que estic d'acord en que hi hagi més avenços i més teconologia, però... també penso que s'han de respectar totes les opcions.
Perquè és una qüestió cultural, perquè ells tenen la seva comunitat, la seva cultura i defensen (alguns) la seva sordesa.
No hem de discriminar per haver decidir no implantar-se, així com tampoc hem de lloar aquell que ha decidit tirar endavant i fer-ho.
Són molts aspectes psicosocials, culturals i econòmics barrejats...
3. Després tenim el video del nen, el nadó... Que és... buf....
La família ja es veu que és oient, i jo no puc opinar perquè no sóc mare i no sé què faria davant una situació així.
Ara mateix penso que evidentment intentaria donar totes les eines possibles al meu petit.
Com deia abans, molts cops es triga anys en diagnosticar una sordesa a un petit.
Aquest "per sort" és un nadó!!
I porta el seu implant...
Tot i així ara sóc conscient (i repeteixo que no sé que faria si em veiés a la situació) que com més eines tingués, millor... el nen pot sentir, i a partir d'aquí tindrà una vida d'oient...
Però no oblidem que era sord, i que potser l'implant no li funciona bé, o es complica o milers de coses... doncs per tal que tingués quantes més eines millor, jo li ensenyaria llengua de signes també....
I aquí està el peix que es mossega la cua de... si els pares són oients i no saben llengua de signes... com li han pas d'ensenyar?
Bé, doncs si un dia tinc un fill o un parent sord, ho tindré més fàcil que molts dels altres ciutadans.
Apa, i que cadascú reflexioni :)
No vol dir que ho hagués passat per alt, però de ben segur que no hagués tingut tanta informació com tinc ara, no ho estaria en part "vivint" i no estaria parcialment involucrada.
L'altre dia en @sundark00 havia fet RT d'un twit (valga la redundancia) amb aquests dos videos.
I ahir a la nit ho vaig veure a les notícies de Tele5.
La veritat és que pot semblar una passada i pot posar els pels de punta pensar que algú que porta 29 anys sense sentir, de cop ho pugui fer, i segur que deu ser com meravelós, i més si la persona ho vol...
...però ara vindré jo a posar els diversos punts de vista.
I és que si alguna cosa he aprés i estic aprenent aquestes setmanes és els punts de vista vers a això.
D'una banda hi ha sord que volen eines, que són oberts, que no es tanquen a res.
Això a vegades està compartit per una por o una defensa del que és seu i de les seves arrels.
I d'altre banda estan aquells que no ho han viscut prou com per portar-ho a terme, i que a ulls d'alguns sords pot semblar una aberració i una agressió.
M'explico:
1. Hi ha persones sordes que defensen que no tenen una discapacitat, sino que pertanyen a una Comunitat Sorda, però això no els discapacita de poder fer res.
Aquí dins hi ha sords que a banda de signar als fills i d'ensenyar-los a llegir els llavis (per tal de poder donar quantes més eines possibles als seus fills o parents) pensaran que potser venen d'una família sorda i que aquesta ha estat la cosa normal a casa seva.
D'altres, potser voldran donar als seus fills allò que ells no han tingut, ja sigui pel moment tecnològic o per les privacions econòmiques, i voldran comptar, a més a més amb l'implant coclear, que potser, ajudarà a aquell sord a sentir, cosa que abans no podia fer.
Val a dir també que no tots els implants coclears són motiu d'èxit i portades de diaris i vídeos preciosos. S'ha de tenir em compte que un implant coclear és un seguit d'operacions, que s'ha d'anar canviant amb el temps, i més si es tracta d'un nen petit.
Que l'implant coclear pot no ser exitós, i es comenta també, que s'ha d'aprendre a sentir.
És a dir, un nen petit, fins que se sap que és sord (si és que la família és oient i triga un temps en saber-ho) estarà parcialment "incomunicat", perquè si la família no sap llengua de signes, i el nen encara és prou petit com per llegir els llavis.... uf... tot es complica...
La opció de l'implant no és dolenta (tot i que és una operació i deuen ser moltes les coses a tenir en compte), però jo optaria per donar més eines a l'individu i no escolliria una...
Bé, que m'enrollo...
2. La qüestió és que un nen petit al que se li faci un implant, doncs vale, potser als tres anys comença a sentir i tot és nou per ell...
Però imagineu un adult, com la noia del video...
Una noia de 29 anys que MAI ha sentit res i a la que de sobte li posen un implant o un audiòfon.
Pensem que no sent res, que no sentia res...
I de sobte, ho sent TOT!! Des del pipi quan va al lavabo, les portes, els cotxes, les alarmes, els avisos, la gent parlant, gossos, gats, ocells, arbres, fulles, vent...
Pot ser molt romàntic, però si mai heu sentit, què passaria si tot això us ve de cop?? Doncs molts sords no ho volen... i jo crec que també s'ha de respectar...
Tot i que estic d'acord que com més eines millor, però... haver d'educar-te tu, la oïda i el cervell per discriminar els sons... a certa edat potser ja no és necessari i pot arribar a fer més mal que bé...
Diuen que el so a través de l'implant coclear no és com el so que sentim nosaltres (els oients) si no que és un so més aviat metalitzat (ho diu gent que sentia, es va quedar sorda i ara porta implant), així doncs s'ha d'edudar la oïda i el cervell per tornar a associar els sons (o fer-ho per primer cop) amb cada cosa.
No sé...
Torno a dir que estic d'acord en que hi hagi més avenços i més teconologia, però... també penso que s'han de respectar totes les opcions.
Perquè és una qüestió cultural, perquè ells tenen la seva comunitat, la seva cultura i defensen (alguns) la seva sordesa.
No hem de discriminar per haver decidir no implantar-se, així com tampoc hem de lloar aquell que ha decidit tirar endavant i fer-ho.
Són molts aspectes psicosocials, culturals i econòmics barrejats...
3. Després tenim el video del nen, el nadó... Que és... buf....
La família ja es veu que és oient, i jo no puc opinar perquè no sóc mare i no sé què faria davant una situació així.
Ara mateix penso que evidentment intentaria donar totes les eines possibles al meu petit.
Com deia abans, molts cops es triga anys en diagnosticar una sordesa a un petit.
Aquest "per sort" és un nadó!!
I porta el seu implant...
Tot i així ara sóc conscient (i repeteixo que no sé que faria si em veiés a la situació) que com més eines tingués, millor... el nen pot sentir, i a partir d'aquí tindrà una vida d'oient...
Però no oblidem que era sord, i que potser l'implant no li funciona bé, o es complica o milers de coses... doncs per tal que tingués quantes més eines millor, jo li ensenyaria llengua de signes també....
I aquí està el peix que es mossega la cua de... si els pares són oients i no saben llengua de signes... com li han pas d'ensenyar?
Bé, doncs si un dia tinc un fill o un parent sord, ho tindré més fàcil que molts dels altres ciutadans.
Apa, i que cadascú reflexioni :)
Moments...
No és que avui sigui un moment àlgid, sino que en un tweet no hi cap tot...
Avui ho deixo plasmat però no vol dir que sigui només una cosa d'avui, sino que últimament és l'escenari on es mouen les formiguetes que pujen i baixen per aquesta rambla.
D'una banda demanaria que s'aturés el Món, perquè jo m'hi baixo.
Però d'un altre m'agradaria poder tenir força per donar-li voltes amb molta energia perquè tot tornés a rodar amb la normalitat que es mereix, tant des de dins com des de fora.
També em venen ganes de fugir, però no de baixar-me, sino de marxar i rodar a un altre lloc on tot o la majoria de coses fos diferent.
Segons el moment m'indignen moltes coses, i alhora m'alegren i em fan feliç.
Segons com enyoro certes coses i també dono gràcies per tenir altres lluny.
Allò de fer-te preguntes i no saber perquès, allò de voler saber fer coses i que et guanyi la impotència.
Allò d'estar orgullós, mirar al cel i a dins teu i somriure feliç i agust...
Contradictori, sí, però així és com és.
I t'ho has de permetre, em va dir.
I jo m'ho permeto, perquè puc, i perquè m'ho he guanyat, perquè em toca i és el meu moment.
Ganes de riure, d'explorar, d'aprendre, de ser feliç, de cercar i trobar, de gaudir... mmmmmm olor a VIDA!!
Projectes, somnis, ilusions, compromisos, ganes de fer.... mmmmmmm olor a avions.... :D
I que tot el que no és això desaparegui sense consum d'energia, perquè si ha de desapareixer és que fa temps que no es mereix estar aquí....
Per què no fem res serios perquè desaparegui?
I em torno a indignar....
Millor em quedo amb la meva olor a somnis que es faran realitat amb la lluita i la ilusió i vaig a dormir tranquila...
Sé que algú podria esperar més broma, algú més tristor...
Però aquí està aquest ultim post, real, como la vida misma.
Si no l'entens, no pateixis, jo tampoc XD
Bona nit ;)
T'ho has de permetre :)
Avui ho deixo plasmat però no vol dir que sigui només una cosa d'avui, sino que últimament és l'escenari on es mouen les formiguetes que pujen i baixen per aquesta rambla.
D'una banda demanaria que s'aturés el Món, perquè jo m'hi baixo.
Però d'un altre m'agradaria poder tenir força per donar-li voltes amb molta energia perquè tot tornés a rodar amb la normalitat que es mereix, tant des de dins com des de fora.
També em venen ganes de fugir, però no de baixar-me, sino de marxar i rodar a un altre lloc on tot o la majoria de coses fos diferent.
Segons el moment m'indignen moltes coses, i alhora m'alegren i em fan feliç.
Segons com enyoro certes coses i també dono gràcies per tenir altres lluny.
Allò de fer-te preguntes i no saber perquès, allò de voler saber fer coses i que et guanyi la impotència.
Allò d'estar orgullós, mirar al cel i a dins teu i somriure feliç i agust...
Contradictori, sí, però així és com és.
I t'ho has de permetre, em va dir.
I jo m'ho permeto, perquè puc, i perquè m'ho he guanyat, perquè em toca i és el meu moment.
Ganes de riure, d'explorar, d'aprendre, de ser feliç, de cercar i trobar, de gaudir... mmmmmm olor a VIDA!!
Projectes, somnis, ilusions, compromisos, ganes de fer.... mmmmmmm olor a avions.... :D
I que tot el que no és això desaparegui sense consum d'energia, perquè si ha de desapareixer és que fa temps que no es mereix estar aquí....
Per què no fem res serios perquè desaparegui?
I em torno a indignar....
Millor em quedo amb la meva olor a somnis que es faran realitat amb la lluita i la ilusió i vaig a dormir tranquila...
Sé que algú podria esperar més broma, algú més tristor...
Però aquí està aquest ultim post, real, como la vida misma.
Si no l'entens, no pateixis, jo tampoc XD
Bona nit ;)
T'ho has de permetre :)
domingo, 14 de agosto de 2011
Como anillo al dedo
Porque no soy el segundo plato de nadie.Porque ya lo ofrecí todo y lo pagaste así.
Porque he perdido más horas de sueño de las que mereces.
Porque has sido el toque de alerta definitivo.
Porque he perdido mucho tiempo contigo.
Porque compré tu amor en un todo a 100, sin garantía, y poco presupuesto.
Porque no me sienta bien lo de chico de alquiler.
Porque no me queda nada que ofrecerte.
Porque tu amor me ha buscado la ruina, me partes el corazón.
Porque si cuento los segundos que te he dado, si cuento las mentiras que he escuchado de ti me quito la vida, y me llevo tua amor al cielo.
NADA QUE PERDER....
Dice el jefe:
Amor de todo a 100. Porque lo he vivido, porque no merece la pena, porque es una pérdida de tiempo, aburrido, pasajero y estúpido. Es amor del barato, del que cicatriza mal, del que deja secuelas chungas. Mala cosa eso del amor de todo a 100 (ahora de todo a 1 euro).
Y lo malo, FUERA!!
Y si lo dice el jefe,... va a misa....
Ni un segundo más....
Porque he perdido más horas de sueño de las que mereces.
Porque has sido el toque de alerta definitivo.
Porque he perdido mucho tiempo contigo.
Porque compré tu amor en un todo a 100, sin garantía, y poco presupuesto.
Porque no me sienta bien lo de chico de alquiler.
Porque no me queda nada que ofrecerte.
Porque tu amor me ha buscado la ruina, me partes el corazón.
Porque si cuento los segundos que te he dado, si cuento las mentiras que he escuchado de ti me quito la vida, y me llevo tua amor al cielo.
NADA QUE PERDER....
Dice el jefe:
Amor de todo a 100. Porque lo he vivido, porque no merece la pena, porque es una pérdida de tiempo, aburrido, pasajero y estúpido. Es amor del barato, del que cicatriza mal, del que deja secuelas chungas. Mala cosa eso del amor de todo a 100 (ahora de todo a 1 euro).
Y lo malo, FUERA!!
Y si lo dice el jefe,... va a misa....
Ni un segundo más....
jueves, 26 de mayo de 2011
Una rapidita
Y és que avui s'ajunten moltes coses:
- El cap de setmana passat em van tocar unes entrades per veure Jarabedepalo a Mallorca (de la qual cosa ja passaré crònica), i allà que hi vam anar :D de pas, a fer turisme.
- Tinc ganes de fer coses, projectes al cap, només queden 19 dies laborables, i ja m'he de posar les piels en tot.
- Avui m'ha parlat, i m'ha dit que Buenafuente s'acaba... se m'han mogut coses, coses meves... Ja ho reflexionaré quan em pugui permetre "perdre el temps" Ara és com si tingués moltes coses al cap.
- Vull ampliar la sol·licitud a les llistes de la generalitat, mirar-me una segona carrera per fer, cursos, seguir enviant CVs, escriure, llegir, anar al teatre (tinc tres pendents per ja!), enviar un mail a la caixa... i alguna cosa més... i no dóno l'abast!!!
- Mentrestant penjo el que avui he recollit... aviam si demà em dóna temps d'anar adelantant algo d'aquestes tantes coses de la llista de coses pendents...
Torno a fer un recull de frases Anoniman:
- Di lo que piensas (no hase falta desir nada más)
- Necesitas un masaje (y es que el sábado tenemos uno :D ;) :P)
- Reacciona
- No te tomes el pelo (y es que no hay nada mejor que ser sincero con uno mismo)
Y ara una mica d'avui de Jarabe:
- L'anunci sencer d'Spotify :D
- Pau Donés amb Manu Guix a Com Ràdio. Que ja el vaig veure fa un mes o així, però em sembla que no l'havia recollit... :P
- Canción inédita, Arrebato, Jarabedepalo:
- El cap de setmana passat em van tocar unes entrades per veure Jarabedepalo a Mallorca (de la qual cosa ja passaré crònica), i allà que hi vam anar :D de pas, a fer turisme.
- Tinc ganes de fer coses, projectes al cap, només queden 19 dies laborables, i ja m'he de posar les piels en tot.
- Avui m'ha parlat, i m'ha dit que Buenafuente s'acaba... se m'han mogut coses, coses meves... Ja ho reflexionaré quan em pugui permetre "perdre el temps" Ara és com si tingués moltes coses al cap.
- Vull ampliar la sol·licitud a les llistes de la generalitat, mirar-me una segona carrera per fer, cursos, seguir enviant CVs, escriure, llegir, anar al teatre (tinc tres pendents per ja!), enviar un mail a la caixa... i alguna cosa més... i no dóno l'abast!!!
- Mentrestant penjo el que avui he recollit... aviam si demà em dóna temps d'anar adelantant algo d'aquestes tantes coses de la llista de coses pendents...
Torno a fer un recull de frases Anoniman:
- Di lo que piensas (no hase falta desir nada más)
- Necesitas un masaje (y es que el sábado tenemos uno :D ;) :P)
- Reacciona
- No te tomes el pelo (y es que no hay nada mejor que ser sincero con uno mismo)
Y ara una mica d'avui de Jarabe:
- L'anunci sencer d'Spotify :D
- Pau Donés amb Manu Guix a Com Ràdio. Que ja el vaig veure fa un mes o així, però em sembla que no l'havia recollit... :P
- Canción inédita, Arrebato, Jarabedepalo:
jueves, 19 de mayo de 2011
Una de cal....
...y otra de arena" diuen.
També podria ser una dolça i una altre salada...
Sigui com sigui, de la mateixa manera que ahir escrivia un "desasosiego" raro, avui he de dir que tot molt millor.
Ja ho sabia, perquè em conec, que després dels subidones venen algunes baixades.
És una qüestió normal, d'energia, d'entropia, de desordre.
La química fonamental de les coses.
També sabia que se'm passaria anant a dormir i tornant a despertar avui.
Perquè em conec... són uns quants anys amb mi mateixa, i ho he fet :D
Bé, doncs tot i que el dia ha tingut pullitas no positives, les passaré "por alto" i em centraré en les positives, que són jo, que tinc una de les coses que porto temps demanant, que he fet un cafè amb una amiga, que he anat a la pelu, que he pensat i m'he adonat de coses, com cada dia, però que és tot un fet.
Així que ningú s'espanti, que tot va bé, és només que ha estat un petit descans, d'allò que baixes la guàrdia un dia i sembla que s'ensorra el castell, però nooooooo!!!! que no pateixi ningú, que el castell no s'ensorra! només s'ha de fer una neteja del fosso per protegir-lo, que la reina hi viu a dins i aquí la teniu!!! :D
Absténganse de acercarse caballeros de armadura oxidada, damiselas de diadema floja, gente tocanarices y ralladuras derivadas de todos ellos.
Pondré un cartel a la entrada del castillo para todos ellos en el que además ponga:
També podria ser una dolça i una altre salada...
Sigui com sigui, de la mateixa manera que ahir escrivia un "desasosiego" raro, avui he de dir que tot molt millor.
Ja ho sabia, perquè em conec, que després dels subidones venen algunes baixades.
És una qüestió normal, d'energia, d'entropia, de desordre.
La química fonamental de les coses.
També sabia que se'm passaria anant a dormir i tornant a despertar avui.
Perquè em conec... són uns quants anys amb mi mateixa, i ho he fet :D
Bé, doncs tot i que el dia ha tingut pullitas no positives, les passaré "por alto" i em centraré en les positives, que són jo, que tinc una de les coses que porto temps demanant, que he fet un cafè amb una amiga, que he anat a la pelu, que he pensat i m'he adonat de coses, com cada dia, però que és tot un fet.
Així que ningú s'espanti, que tot va bé, és només que ha estat un petit descans, d'allò que baixes la guàrdia un dia i sembla que s'ensorra el castell, però nooooooo!!!! que no pateixi ningú, que el castell no s'ensorra! només s'ha de fer una neteja del fosso per protegir-lo, que la reina hi viu a dins i aquí la teniu!!! :D
Absténganse de acercarse caballeros de armadura oxidada, damiselas de diadema floja, gente tocanarices y ralladuras derivadas de todos ellos.
Pondré un cartel a la entrada del castillo para todos ellos en el que además ponga:
"No aparcar, se avisa grúa."
"No pasar, estamos limpiando el foso y tenemos mucha faena como para echarlo, así que no venga a molestar. Gracias."
Això sí, sempre amb educació, amb un "Disculpen las molestias" si cal al final de tot.
Així doncs:
- Si estàs avorrit, compra't un gos, menja pipes, gelat de xocolata, ves a correr, al Mercadona, a veure la família, surt amb els amics... però no em parlis si no és per algo, si és per a res! Com sempre!! Perquè em canses i estic netejant el fosso, t'he de fotre fora a mà i em fa pal, no en sé i no estic per tonteries, ara!
- Si estàs sortit i no tens amics, segueix amb la medicació, fes el favor, però no interrompis a la meva vida com un elefant a una botiga de pianos, perquè seguis on seguis, l'aixafaràs.... No t'he de permetre que em facis trontollar la meva vida, així que si us plau, no em toquis els nassos.
- Si vas aparèixer a la meva vida durant un dia, marxa lliure, si jo sóc jo pas qui et reclama cada certs dies... ves, corre, vola sol, com un ocellet, ets lliure, no fa falta que tornis... no!
-Gràcies a la gent que t'aporta alhora records positius i negatius, amb una certa nostàlgia i melanconia... això fa reflexionar. Potser perquè hi ha coses que no han acabat...
Si és així he de seguir fent deures...
- Gràcies a les colònies dels nens per existir, perquè he pogut passar un dia tranquil, fer feina, adelantar-la i treballar i cobrar tranquil·lament...
- Gràcies a la gent maca que em coneix i m'estima.
- Gràcies a la gent maca que va apareixent a la meva vida i que tot i que de moment no està al calaix de l'amistat, o en té punts, o no ho estaran però són molt macos i t'ajuden a entendre la vida i el món i a reflexionar i adonar-te de tu mateix.
Veieu com hi ha coses bones? Don/cs amb aquestes em quedo.
Un petonàs i molt bona nit!!!
*Petons només als que dono les gràcies! ;P
martes, 17 de mayo de 2011
ANONIMAN
Desde hace tiempo sigo el blog de Anoniman, por el cual recomiendo ir a dar una vuelta de vez en cuando...
Esta tarde estoy rara... ...yo creo que es porque hay Luna Llena.
Quizás el satélite que nos vigila, inspira en mí cierta necesidad de reflexión, y es por eso que me he dado una vuelta por ese blog que antes comentaba.
Y es que es sorprendente cómo una frase, anónima, puede generar diferentes sentimientos y puede llevar a reflexionar.
- Reacciona!
Pues quizás es lo que hacía falta esta tarde/noche.
- Usa el pensamiento mágico.
- Hay que vivir la vida.
- Pa' lante... aunque sea difícil.
Ahora no viene a cuento, pero no está nunca de más recordarla...
- Confía en tu talento.
- Si lascagao, rectifica!
- Se está acercando, prepárate.
Y es que nunca sabemos qué va a pasar... no se puede bajar la guardia así como así... :P
- Tú creas tu futuro.
- Enseña lo que sabes.
- San Valentín... todo el año
Ya lo dice PAu Donés :D
- Alégrate
Lo acaba de decir el maestro Buenafuente, y no tiene nada que ver con esto, pero, ahí lo dejo...
"Hay que ser muy tonto para no darse cuenta que en pelo s.XXI la espada no puede ganar a la pluma"
(Hablando sobre la gente que no acepta la homosexualidad)
Esta tarde estoy rara... ...yo creo que es porque hay Luna Llena.
Quizás el satélite que nos vigila, inspira en mí cierta necesidad de reflexión, y es por eso que me he dado una vuelta por ese blog que antes comentaba.
Y es que es sorprendente cómo una frase, anónima, puede generar diferentes sentimientos y puede llevar a reflexionar.
- Reacciona!
Pues quizás es lo que hacía falta esta tarde/noche.
- Usa el pensamiento mágico.
- Hay que vivir la vida.
- Pa' lante... aunque sea difícil.
Ahora no viene a cuento, pero no está nunca de más recordarla...
- Confía en tu talento.
- Si lascagao, rectifica!
- Se está acercando, prepárate.
Y es que nunca sabemos qué va a pasar... no se puede bajar la guardia así como así... :P
- Tú creas tu futuro.
- Enseña lo que sabes.
- San Valentín... todo el año
Ya lo dice PAu Donés :D
- Alégrate
Lo acaba de decir el maestro Buenafuente, y no tiene nada que ver con esto, pero, ahí lo dejo...
"Hay que ser muy tonto para no darse cuenta que en pelo s.XXI la espada no puede ganar a la pluma"
(Hablando sobre la gente que no acepta la homosexualidad)
domingo, 24 de abril de 2011
LA REINA QUE DIO CALABAZAS AL CABALLERO DE LA ARMADURA OXIDADA (III)
Aclarar que las entradas referidas a este libro son simples apuntes durante la lectura.
El sexo en el que están escritas las anotaciones hace referencia a el modo en que están escritas en el libro, así que considero que tanto se pueden interpretar del derecho, como del revés. Es decir que cuando dice ella podría decir él, y al revés.
Hay citas que nos podríamos aplicar nosotros mismos, y otras que están escritas para ser recordadas.
Hay fragmentos que quizás hemos vivido, otros que quizás hemos visto como otros los han vivido o cómo los otros los han sufrido.
Y hay pedazos de texto escritos simplemente para recordar, para avisar o para aprender en el caso que un día sucediesen.
Así remarcar que cada una de las entradas que hace referencia a los puntos clave de cada capítulo, sólo intenta ayudar y resumir lo que en él se contiene.
Con el ánimo de que sirva, de aprender y que aprendamos reflexionando, ahí va una entrega:
LA VIDA EN EL REINO MALDITO
- Ninguno de los dos era feliz con el otro.
- La reina era poderosa y su luz invencible, por lo que ni todos los celos del caballero lograron matarla de hombre emocional, aunque la descolocaron. Pero consiguió recolocarse con la ayuda de un hada especializada en temas de autoestima y dignidad.
- Ella había perdido, en su matrimonio, la dignidad de sentirse y saberse reina.
- Renunció (aunque sólo temporalmente) pero lo hizo, a su rango de reina, sometiéndose para seguir casada con un caballero que aporreaba sus alas, corona y dignidad.
- Llegó un día en que le dejó plantado por ella misma.
- Sólo una mujer que haya perdido la dignidad y la haya recuperado o esté en ello, sabe que sí era para tanto.
- Las excusas para seguir casada con un asno emocional:
“Mi amor le cambiará”.
“No es para tanto”.
Sandeces que atontan la mente y matan de hambre la estima.
- La vida, así, era triste, vacía, distante, políticamente correcta, con grandes broncas y de corazones helados, como puñales envenenados.
- ¿Qué pueden hacer dos que no se aman de verdad y tienen el corazón repleto de miedos, rencores, celos (o al menos uno)?
- Pueden pelearse, discutir, echarse las culpas, huir de la realidad dura, real…
- Él fue al psiquiatra, que le recetó pastillas para la depresión, para su pérdida vital, y comenzó a tomarlas para olvidarse de la reina, del mundo y de sí mismo.
Pero no se olvidó. Se acordó más y de sí mismo. Le dijo a la reina que ella era su enfermedad y que si desaparecía, también lo haría su enfermedad.
- Al principio la reina le ayudó y apoyó a salir de su desconcierto vital, trató de no prestar atención a lo que él decía, lo disculpaba diciendo que estaba enfermo.
El amor que sentía por él todavía era demasiado poderoso y ciego como para dejarla ver que tratando de ayudarle no hacía ningún favor a ninguno de los dos, porque entraba en su juego y porque cavaba su propia tumba vital.
- Ella se había puesto a su lado, negándose el derecho a ser ella misma y quitándose la dignidad para ayudar a un ser que no quería ayuda.
De haberlo querido se hubiera buscado en serio y no se hubiese refugiado en la medicación.
Ella pretendió ayudar a un ser cuyo único objetivo era someterla, arrancándole dignidad y luz para llevarla a su nivel.
Si ella lo hacía, él no tendría que buscarse otra dama (porque otra así de guapa, inteligente, poderosa y elegante, no era fácil de encontrar).
- Él quería que ella siguiese siendo su reina, pero domesticada, para poderla manejar a su antojo y que no le crease problemas.
- Para él, ella era respondona, y todo lo que le hizo enamorarse, se había convertido en motivos envenenados.
- Estas cosas pasan muy a menudo. Sino no habría tantos divorcios ni personas con el corazón envenenado, ni tanto acoso psicológico, matrimonial y laboral.
- Él adoró a la reina por su luz, y creyó que si la amaba también podría poseerla, así que la quiso más que a si mismo.
- Pero como no lo obtuvo, se llenó de maldad y trató de recuperar todo lo que había entregado. Al no obtener una devoción ciega, ni la entrega absoluta, ni que le hicieran sombra, le dio un ataque de venganza.
- La dignidad de una reina es demasiado eterna, demasiado testaruda como para ser acallada. Por eso, a pesar del amor que por él sentía, llegó un momento en que la vida en el castillo era demasiado insufrible como para seguir de aquella manera. Plantó cara al desafío que él había planteado.
- La reina era muy respondona, y no agachaba la cabeza ni se quitaba la corona ni por nada ni por nadie. Aunque fuese sólo por tozudez, se empeñaba en recuperar su dignidad.
- A él le sorprendió no haberla debilitado suficientemente.
Como ella le seguía plantando cara, pidió consejo a sus colegas, quienes le dijeron que tenía que hacer ver a su esposa que debía apoyarle en todo, que le obedeciera fielmente y le propusiera ser madre.
- Lo de hacerla ser madre era para tenerla calmada y entretenida, porque no entendían (ellos) la paternidad como un proyecto común fruto de una relación de pareja madura. Era una moneda de intercambio.
- Ella no entró al trapo, rechazó el chantaje emocional porque los hijos para salvar un matrimonio de la ruina emocional. Era un parche porque “los hijos unen”.
- Los hijos no unen un matrimonio que no está unido, sino que ponen aún más de manifieto si existe o no la unión, la calidad y su estado de salud.
Los hijjos hacen una analítica a la relación, le toman el pulso.
- Suficiente es pasar por el trance de un divorcio, como, para encima, enredar a una criatura inocente en semejante fregado, pensó ella.
- Si en su destino estaba tener hijos, seguro que sería con un rey y no con un mendigo emocional.
- Ella no quería tener motivo obligado para verle una vez divorciados.
- Una dama se divorcia de un caballero para perderle de vista.
- Ella no entendía como había mujeres que seguían relacionándose con su ex después de haber alegado que se divorciaban porque la relación era insufrible, dolorosa e insoportable.
- Porque no sabían terminar una relación. La muerte simbólica les daba pánico. Temían los finales y las rupturas absolutas. Se divorciaban en el papel, pero no en el corazón.
- Miedo a los finales, pánico a los cierres, no saber dejar atrás el pasado.
- Salvar el aprendizaje y la experiencia y dejar lo demás atrás.
- Si en el futuro ambos se vuelven a encontrar, ya veremos si son capaces de crear una nueva relación de amistad o lo que sea.
- Un divorcio es un adiós literal, o debería serlo.
- Ella era sabia, práctica y valiente, pero temía los finales.
- Pero el miedo no es el coraje, y era consecuente. Si se divorciaba era porque la relación con él era inexistente e insostenible, así que no quería volverle a ver nunca más después del divorcio.
- Hay que ser consecuentes con las decisiones, hay que dejar ir al otro o hacerle ir si es necesario.
Cortar todos los vínculos y tener una relación meramente cordial y educada si hay hijos en común. Si no los hay, hay que decir adiós con gracias incluidas por las vivencias y oportunidades de aprendizaje que ha aportado esa persona.
- Hay que divorciarse a todos los niveles y darse la oportunidad de seguir el camino propio.
- La no-desvinculación puede llevar al “no lo he hecho tan mal cuando sigue viéndose conmigo y aceptando regalos…” ¿No podría ser que el que quiso divorciarse no sabía lo que quería y se encaprichó con divorciarse o variar, como quién cambia de coche?
- La siguiente mujer verá que él sigue enganchado a su ex mujer disimuladamente.
No sabe terminar una relación, cerrarla y sanear el corazón emocional se disfraza de “relación cordial”, donde los dos parecen maduros y amigos civilizados después del divorcio.
No se atreven a certificar la defunción de la relación, para evitar enfrentarse al periodo de duelo que sigue a toda muerte, y la incertidumbre de lo nuevo, lo desconocido, el porvenir.
- Cuando una persona no sabe cerrar relaciones acaba por arrastrar un club de personas que le convienen más o menos según la ocasión, así se disimula la ignorancia emocional y la incapacidad para hacer limpieza.
Todo (comprensiblemente) para disimular con nosotros mismos el miedo a la soledad, a alargar la mano y no hallar nadie que nos despiste de nosotros mismos, del dolor que genera haberse perdido.
- Una reina siempre es valiente para hacer limpieza y hacer sitio a otras “sorpresas” mucho mejores que le tiene reservadas el destino.
Una reina ha ido en busca de su yo olvidado y proscrito.
Una reina ha recuperado la conexión con su alma, no reniega de la mujer salvaje que posee, ni exilia sus dones, talentos, valor, coraje, dignidad, compasión…
Se enfrenta al miedo para hallar un camino por el que proseguir la vida por estar viva y sentir el amor correr por sus venas en su vida humana, hermosa, retadora, sorprendente, emocionante.
- El rango de reina se gana latido a latido.
jueves, 21 de abril de 2011
Más frases
Un par de frases más que pueden ser útiles alguna vez, o como mínimo que nos pueden hacer pensar:
- No prometas cosas que no puedas cumplir.
- Todos los errores y las vivencias que pueden parecer inútiles son el material fundamental de la experiencia personal que adquirimos a lo largo de nuestra vida y de lo que nos permite mirar hacia delante sin tener el camino. (Jorge Bucay)
Si tú me dices ven lo dejo todo, pero dime ven...
Es la nueva novela de Albert Espinosa.
Seguro que este sábado, por Sant Jordi, tendrá más éxito todavía.
Yo la compré a los pocos días de salir, la verdad es que la estaba esperando. Y tal y como me pasó con la anterior (Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo) la deboré en pocos días.
Esta vez he tomado notas, y aquí están.
No creo que desvelen nada de la novela, símplemente son apuntes interesantes y a la vez prácticos que, si no la habéis tenido en uenta, espero que os atraigan.
Feliç Sant Jordi por avanzado!!!
• Cuando crees que conoces todas las respuestas, llega el Universo y te cambia todas las preguntas…
• Hay veces en que una pareja arrastra tanto que ni el amor es suficiente.
• Demostrar emociones que no sientes es algo rentable en este mundo.
• “Amar” sólo se puede conjugar en pasado.
• Siempre he creído que en la vida hay personas que te alimentan, que te quieren y que necesitas de tal manera que cuando las pierdes nadie puede llenar ese vacío.
• Todo lo que antes había sido amor (y el día en que más me quiso).
• A veces, la dificultad de la pendiente te hace olvidar que no paras de progresar y subir.
• Si algo es mítico, se debe potenciar…
• Parar el mundo es decidir conscientemente que vas a salir de él para mejorarte y mejorarlo. Para poder moverte y moverlo mejor. En ese tiempo debes intentar que nada ni nadie te cree problemas. Aliméntate de buena literatura, de buen cine y, sobre todo, de la conversación de una única persona que te inspire en este mundo. Y luego el mundo te premia. El Universo conspira a favor de los que lo mueven. Y ésos son los que lo paran.
• Esperanzas las justas, es lo que he aprendido con el tiempo.
• Perder a alguien sin haber llegado a conocerlo te produce una impotencia tremenda
• Siempre hay un peldaño superior al superior y otro inferior al inferior.
• Apuesta siempre lo que no necesites.
• Con el tiempo, las pérdidas se acaban convirtiendo en ganancias.
• Hay personas en este mundo que te alimentan con sólo verlas, no necesitas más, de dan energía.
• Jugar a “qué haría otro si estuviera en mí…”
Encuentra a otra persona con la que compartas energía y pregúntale qué haría en tu vida si estuviera en ella por dos días. ¿Qué cosas cambiaría de ella? ¿Cómo se cortaría el pelo?¿Qué comería? ¿Qué actividades realizaría?... En definitiva, ¿cómo viviría tu vida si fuera temporal su presencia en ella?
Para practicarlo has de encontrar a otra persona con la que jugar, y eso no es fácil.
Esa persona debe ser especial y tiene que saber mirarte desde fuera, para poder darte otra perspectiva de tu vida cuando estés perdido.
• Con el tiempo algunas perlas pasan a ser diamantes. Cada 80 o 90 perlas aparece un diamante, que es una de esas personas que se hace tan básica y tan importante en tu vida que parece creado únicamente para ti…
• Nos desparraman a cada uno de nosotros y a 4 personas más… Te desparraman en el mundo para que con el tiempo vayas encontrando a los otros 4. Ése es uno de los sentidos de la vida, encontrar desparramados y por eso hay señales para que no te confundas.
• Todo pasa por el cuello. Si lo mueves bien, todo tu mundo irá a mejor, pues se conectarán cuerpo y mente.
• El dolor es momentáneo, es tu enemigo y tu aliado.
• Dónde has sido feliz no has de volver (dice la canción) Qué ironía!
• Sentir la fuerza del regreso al sitio en el que me reencontré.
• Siempre he creído que las personas más importantes de nuestra vida no las hemos conocido. Y como no existen, no nos preocupamos por si el coche los ha dejado tirados, si se les ha muerto un ser querido, si están tristes o si les han abandonado. No existe aún en nuestro mundo y por ello, su tristeza y su felicidad no nos pertenecen y no nos afectan. Hasta el día que los conocemos y nos ponen al día de su mundo. Pasa lo mismo con la gente que perdemos y sabemos que no recuperaremos. Debemos olvidar que les pasa y les preocupa para sobrevivir.
• Cuando notas que tu mundo te puede, que todo a tu alrededor va a otra velocidad, que no te sientes cómodo con nadie y sólo deseas no pensar.
• Ser quien eres o convertirte en lo que creen que eres.
• En la vida conoces personas especiales que tienen que formar parte de tu vida para que un día tú y yo estuviéramos aquí.
• A veces, el mundo parece muy complicado, un puzzle que no entendemos hasta que aparece la pieza definitiva.
• Hay gente perdida que huye de su verdad.
• Ven… y voy.
• Querer es siempre más valioso que que te quieran. Querer mueve y detiene mundos. Que te quieran si tú no quieres, te acaba aletargando.
• Lo que nos gusta no es nuestro camino, ni tampoco lo que no nos gusta. A veces el rumbo puede estar en lo que nos provoca indiferencia, en aquello que no nos apasiona ni aborrecemos.
• Has de confiar en ti.
Ahí quedan! ;)
Seguro que este sábado, por Sant Jordi, tendrá más éxito todavía.
Yo la compré a los pocos días de salir, la verdad es que la estaba esperando. Y tal y como me pasó con la anterior (Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo) la deboré en pocos días.
Esta vez he tomado notas, y aquí están.
No creo que desvelen nada de la novela, símplemente son apuntes interesantes y a la vez prácticos que, si no la habéis tenido en uenta, espero que os atraigan.
Feliç Sant Jordi por avanzado!!!
• Cuando crees que conoces todas las respuestas, llega el Universo y te cambia todas las preguntas…
• Hay veces en que una pareja arrastra tanto que ni el amor es suficiente.
• Demostrar emociones que no sientes es algo rentable en este mundo.
• “Amar” sólo se puede conjugar en pasado.
• Siempre he creído que en la vida hay personas que te alimentan, que te quieren y que necesitas de tal manera que cuando las pierdes nadie puede llenar ese vacío.
• Todo lo que antes había sido amor (y el día en que más me quiso).
• A veces, la dificultad de la pendiente te hace olvidar que no paras de progresar y subir.
• Si algo es mítico, se debe potenciar…
• Parar el mundo es decidir conscientemente que vas a salir de él para mejorarte y mejorarlo. Para poder moverte y moverlo mejor. En ese tiempo debes intentar que nada ni nadie te cree problemas. Aliméntate de buena literatura, de buen cine y, sobre todo, de la conversación de una única persona que te inspire en este mundo. Y luego el mundo te premia. El Universo conspira a favor de los que lo mueven. Y ésos son los que lo paran.
• Esperanzas las justas, es lo que he aprendido con el tiempo.
• Perder a alguien sin haber llegado a conocerlo te produce una impotencia tremenda
• Siempre hay un peldaño superior al superior y otro inferior al inferior.
• Apuesta siempre lo que no necesites.
• Con el tiempo, las pérdidas se acaban convirtiendo en ganancias.
• Hay personas en este mundo que te alimentan con sólo verlas, no necesitas más, de dan energía.
• Jugar a “qué haría otro si estuviera en mí…”
Encuentra a otra persona con la que compartas energía y pregúntale qué haría en tu vida si estuviera en ella por dos días. ¿Qué cosas cambiaría de ella? ¿Cómo se cortaría el pelo?¿Qué comería? ¿Qué actividades realizaría?... En definitiva, ¿cómo viviría tu vida si fuera temporal su presencia en ella?
Para practicarlo has de encontrar a otra persona con la que jugar, y eso no es fácil.
Esa persona debe ser especial y tiene que saber mirarte desde fuera, para poder darte otra perspectiva de tu vida cuando estés perdido.
• Con el tiempo algunas perlas pasan a ser diamantes. Cada 80 o 90 perlas aparece un diamante, que es una de esas personas que se hace tan básica y tan importante en tu vida que parece creado únicamente para ti…
• Nos desparraman a cada uno de nosotros y a 4 personas más… Te desparraman en el mundo para que con el tiempo vayas encontrando a los otros 4. Ése es uno de los sentidos de la vida, encontrar desparramados y por eso hay señales para que no te confundas.
• Todo pasa por el cuello. Si lo mueves bien, todo tu mundo irá a mejor, pues se conectarán cuerpo y mente.
• El dolor es momentáneo, es tu enemigo y tu aliado.
• Dónde has sido feliz no has de volver (dice la canción) Qué ironía!
• Sentir la fuerza del regreso al sitio en el que me reencontré.
• Siempre he creído que las personas más importantes de nuestra vida no las hemos conocido. Y como no existen, no nos preocupamos por si el coche los ha dejado tirados, si se les ha muerto un ser querido, si están tristes o si les han abandonado. No existe aún en nuestro mundo y por ello, su tristeza y su felicidad no nos pertenecen y no nos afectan. Hasta el día que los conocemos y nos ponen al día de su mundo. Pasa lo mismo con la gente que perdemos y sabemos que no recuperaremos. Debemos olvidar que les pasa y les preocupa para sobrevivir.
• Cuando notas que tu mundo te puede, que todo a tu alrededor va a otra velocidad, que no te sientes cómodo con nadie y sólo deseas no pensar.
• Ser quien eres o convertirte en lo que creen que eres.
• En la vida conoces personas especiales que tienen que formar parte de tu vida para que un día tú y yo estuviéramos aquí.
• A veces, el mundo parece muy complicado, un puzzle que no entendemos hasta que aparece la pieza definitiva.
• Hay gente perdida que huye de su verdad.
• Ven… y voy.
• Querer es siempre más valioso que que te quieran. Querer mueve y detiene mundos. Que te quieran si tú no quieres, te acaba aletargando.
• Lo que nos gusta no es nuestro camino, ni tampoco lo que no nos gusta. A veces el rumbo puede estar en lo que nos provoca indiferencia, en aquello que no nos apasiona ni aborrecemos.
• Has de confiar en ti.
Ahí quedan! ;)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)