Un tema que podria ser etern debat

Potser si m'hagués agafat en un altre moment de la vida no pararia tanta atenció com aquests dies.

No vol dir que ho hagués passat per alt, però de ben segur que no hagués tingut tanta informació com tinc ara, no ho estaria en part "vivint" i no estaria parcialment involucrada.

L'altre dia en @sundark00 havia fet RT d'un twit (valga la redundancia) amb aquests dos videos.

I ahir a la nit ho vaig veure a les notícies de Tele5.

La veritat és que pot semblar una passada i pot posar els pels de punta pensar que algú que porta 29 anys sense sentir, de cop ho pugui fer, i segur que deu ser com meravelós, i més si la persona ho vol...
...però ara vindré jo a posar els diversos punts de vista.

I és que si alguna cosa he aprés i estic aprenent aquestes setmanes és els punts de vista vers a això.

D'una banda hi ha sord que volen eines, que són oberts, que no es tanquen a res.
Això a vegades està compartit per una por o una defensa del que és seu i de les seves arrels.
I d'altre banda estan aquells que no ho han viscut prou com per portar-ho a terme, i que a ulls d'alguns sords pot semblar una aberració i una agressió.

M'explico:

1. Hi ha persones sordes que defensen que no tenen una discapacitat, sino que pertanyen a una Comunitat Sorda, però això no els discapacita de poder fer res.
Aquí dins hi ha sords que a banda de signar als fills i d'ensenyar-los a llegir els llavis (per tal de poder donar quantes més eines possibles als seus fills o parents) pensaran que potser venen d'una família sorda i que aquesta ha estat la cosa normal a casa seva.
D'altres, potser voldran donar als seus fills allò que ells no han tingut, ja sigui pel moment tecnològic o per les privacions econòmiques, i voldran comptar, a més a més amb l'implant coclear, que potser, ajudarà a aquell sord a sentir, cosa que abans no podia fer.
Val a dir també que no tots els implants coclears són motiu d'èxit i portades de diaris i vídeos preciosos. S'ha de tenir em compte que un implant coclear és un seguit d'operacions, que s'ha d'anar canviant amb el temps, i més si es tracta d'un nen petit.
Que l'implant coclear pot no ser exitós, i es comenta també, que s'ha d'aprendre a sentir.
És a dir, un nen petit, fins que se sap que és sord (si és que la família és oient i triga un temps en saber-ho) estarà parcialment "incomunicat", perquè si la família no sap llengua de signes, i el nen encara és prou petit com per llegir els llavis.... uf... tot es complica...
La opció de l'implant no és dolenta (tot i que és una operació i deuen ser moltes les coses a tenir en compte), però jo optaria per donar més eines a l'individu i no escolliria una...

Bé, que m'enrollo...
2. La qüestió és que un nen petit al que se li faci un implant, doncs vale, potser als tres anys comença a sentir i tot és nou per ell...
Però imagineu un adult, com la noia del video...
Una noia de 29 anys que MAI ha sentit res i a la que de sobte li posen un implant o un audiòfon.
Pensem que no sent res, que no sentia res...
I de sobte, ho sent TOT!! Des del pipi quan va al lavabo, les portes, els cotxes, les alarmes, els avisos, la gent parlant, gossos, gats, ocells, arbres, fulles, vent...
Pot ser molt romàntic, però si mai heu sentit, què passaria si tot això us ve de cop?? Doncs molts sords no ho volen... i jo crec que també s'ha de respectar...
Tot i que estic d'acord que com més eines millor, però... haver d'educar-te tu, la oïda i el cervell per discriminar els sons... a certa edat potser ja no és necessari i pot arribar a fer més mal que bé...

Diuen que el so a través de l'implant coclear no és com el so que sentim nosaltres (els oients) si no que és un so més aviat metalitzat (ho diu gent que sentia, es va quedar sorda i ara porta implant), així doncs s'ha d'edudar la oïda i el cervell per tornar a associar els sons (o fer-ho per primer cop) amb cada cosa.

No sé...
Torno a dir que estic d'acord en que hi hagi més avenços i més teconologia, però... també penso que s'han de respectar totes les opcions.
Perquè és una qüestió cultural, perquè ells tenen la seva comunitat, la seva cultura i defensen (alguns) la seva sordesa.

No hem de discriminar per haver decidir no implantar-se, així com tampoc hem de lloar aquell que ha decidit tirar endavant i fer-ho.
Són molts aspectes psicosocials, culturals i econòmics barrejats...



3. Després tenim el video del nen, el nadó... Que és... buf....
La família ja es veu que és oient, i jo no puc opinar perquè no sóc mare i no sé què faria davant una situació així.
Ara mateix penso que evidentment intentaria donar totes les eines possibles al meu petit.
Com deia abans, molts cops es triga anys en diagnosticar una sordesa a un petit.
Aquest "per sort" és un nadó!!
I porta el seu implant...
Tot i així ara sóc conscient (i repeteixo que no sé que faria si em veiés a la situació) que com més eines tingués, millor... el nen pot sentir, i a partir d'aquí tindrà una vida d'oient...
Però no oblidem que era sord, i que potser l'implant no li funciona bé, o es complica o milers de coses... doncs per tal que tingués quantes més eines millor, jo li ensenyaria llengua de signes també....
I aquí està el peix que es mossega la cua de... si els pares són oients i no saben llengua de signes... com li han pas d'ensenyar?

Bé, doncs si un dia tinc un fill o un parent sord, ho tindré més fàcil que molts dels altres ciutadans.

Apa, i que cadascú reflexioni :)

LSC

Buah, imagineu com es poden transmetre les coses, perquè si li treus el so....

Juzguen ustedes mismos...