Com es diu?

A vegades, no sé ben bé perquè, les coses canvien en qüestió d'hores, minuts, tan sols segons...
...o potser és que només es deixen portar per la direcció en la que havien de viatjar, "sin previo aviso", però deixant entendre a on aniran.

No sé si és qüestió de bruixeria, de raó, d'evidència, de normalitat, de que tot és pendular i, el que avui està aquí demà estarà allà i demà passat tornarà a on estava al principi...

No ho sé.

Suposo que una gran clau de tot això és el fet de tenir el valor, les ganes i la paciència, la possibilitat i el cap de permetre's a un mateix explorar-se.
Si un es coneix, té molt de guanyat.

Jo una mica em conec, i sé quan el pèndol està en movient, en el punt de màxima i de mínima entropia, de major desordre.
Em conec, ho puc sentir i ho puc notar.
Saber-ho i notar-ho t'ajuda a permetre-t'ho, a no ser tan exigent amb tu mateix, a ser més benèvol, més flexible, a trobar-li un perquè i un per què... ...com tendim a fer nosaltres molts cops... ...serà que ho necessitem.

A vegades intentes culpabilitzar la lluna, el trànsit, la renfe, les estacions, l'economia, la crisi, la feina, l'atur, les hormones, la medicació, la pluja, el Sol, el cel...
... i a vegades potser és un tot o només una d'aquestes coses... ...o potser som només nosaltres mateixos...
Ves a saber...

Aquests dies potser tenen la culpa... El Nadal... o potser és part d'un tot, o només és un segon...
Ves a saber...

Com es diu? Es diu por? No, jo crec que no...

Un comentari, un gest, una carícia... poden fer tan de dolent com de bo... ...i tu saps quan i com fer-ho.
Perquè si em saps tractar, tens molt guanyat...
I tu, sigui per com ets, per la teva educació, per la teva inteligència, per la teva qualitat com a persona, estàs allà...
...i saps quan és necessari parlar i quan no, què significa una cara i una altra, quan és necessari un petó, un silenci, una conversa i què significa cadascuna de les coses del meu llenguatge que alhora és el teu.

Sóc molt feliç de poder parlar un d'únic, i que tots dos ens entenguem...
...tant de bo sigui així per molt de temps.

Quan sento que el pèndol s'agita i pot ser perillòs, em poso alerta perquè no faci cops a ningú...
...però ets tan bo, tan pacient i tan tan.... (no sé verbalitzar-ho) que no tens por, que tot és normal.

I quan el pèndol assenyala dubtes o por, només he de pensar en la realitat, la teva, la meva, la nostra, en les teves paraules, en les nostres converses, en els fets, els desitjos... i tots els fantasmes marxen deixant lloc a un camí ple d'ilusions i somnis reals per seguir construint.

A poc a poc i amb bona lletra.
Al ritme que ens surti en caminar.
Amb la nostra ilusió i tendresa.
Amb les ganes de cridar-ho però sense fer mal als timpans.
Pas a pas i gaudint del camí que tot just ara encetem.

Calcem-nos les xiruques, un jerseiet per no passar fred, uns entrepans pel camí, i una bossa plena de ganes per fer realitat converses que estan a tocar, per gaudir dels pallassos, per muntar a cavall, per sorprendre'ns, per viure, per gaudir i estimar.

Mua i bona nit.