Les coses més importants són gratis.

Dies que van canviant de color... el millor de tot, veure l'escala cromàtica

Avui el dia ha començat tort... i s'ha anat arreglant...

Ha estat un dia d'aquells en que has fet coses pensant-les però només el cert instant abans de fer-les...
Aquells dies que ni ahir ni mai haguessis pensat que acabarien sortint així, i ha sortit bé.
D'aquells dies en que t'has arriscat una mica i has guanyat més.
Aquells dies en que viure i fer les coses com les fas té la seva petita-gran recompensa.
Un d'aquells dies que tantes ànsies tinc d'escriure a les pàgines del meu llibre.
Un d'aquells dies que recordaràs per damunt dels que han passat sense pena ni glòria.

I jo em quedo perplexa quan hi ha gent a la que suposadament no li passa res a la vida...

Caram... doncs jo no deixo d'omplir pàgines al meu cap... pàgines que s'omplen més ràpid amb el que penso que amb el que dic o escric, perquè, això sí m'ha passat sempre... que el meu cap va molt més ràpid del que els meus llavis poden verbalitzar i del que els meus dits poden escriure.

Els pensaments s'acumulen com en una melé a un partit de futbol americà, i els empeny la força i les ganes de plasmar-los...

És per això que em fa una mica de ràbia no tenir prou temps per dedicar-los els que m'agradaria, una temporada per deixar-los fluir tal i com es mereixen i cuidar-los, perquè al cap i a la fi, és del que aprenc...

I quan menys t'ho esperes torna a ser moment d'estar alerta...

Avui dic que m'encanta viure... (tot i que m'agradaria tenir més temps...)
I és que com es veu que va dir l'Albert Pla, "les coses més importants són gratis".

Cul inquiet

No sé perquè però m'ha donat per tornar a escriure (ja ho veieu oi?)

En Toni Cano estarà content... o no... XD

Com quan tens una temporada que menjes molta xocolata i després baixen les ganes.
O quan et dona per llegir compulsivament i després la cosa es calma.
O quan et dona per pensar i el cap no para quiet i cada tarda tens mals de cap (això fa un mes que no para!). Perquè hi ha temporades, que siguem sincers, un no pensa... va fent, es puja a la roda (com els hàmsters) i apa... a còrrer... (de fet hi ha gent que mai ha pensat, però no els ho digueu, no fos cas que se n'adonin i encara ho empitjorem més...)
O quan vols fer milers de coses i no pots...
... bé, doncs jo sí puc... però no fer-les totes, per desgràcia!
Les he d'anar dosificant, i és que no paro quieta.

La veritat és que "t'ho has de permetre" i estic en un #livingmymoment que m'he fet jo mateixa.

"Legalment" fa un més que sóc una més.... i contra tota pronòstic popular i social no estic trista, ni deprimida, ni agoviada ni res d'això que espanta i que sí que té gent del meu voltant...

Aviam, tampoc és que em munti una festa... però... vamos, que ho porto prou bé :)

I com és? us preguntareu (o no!)
Doncs perquè "m'ho estic permetent" com ella em va dir.
I després de 7 anys sense parar i anar amb la sisena forçada, doncs aquí estic, #livingmymoment.

Ara és moment de fer totes aquelles coses de la llista de coses pendents que mai es fan...
Sabeu quan t'apuntes les coses aun post-it a l'agenda i el vas passant setmana rere setmana endavant per fer algun dia... fins que un dia el tires perquè o bé s'ha passat la reunió, o bé els amics ja no et parlen, o bé la conferència ja l'han fet, o bé allò t'ha deixat d'interessar... o símplement segueixes sense tenir prou temps com per tornar-ho a passar a la setmana següent i caduca...

Doncs jo això ho he fet molt de temps (i ara encara eh!, per no perdre el costum XD) però em feia ràbia...
Em feia ràbia no poder compaginar horaris i perdre'm una conferència, un curs, no poder arribar a tot... que em faltés temps, no fer tot allò que en aquell moment m'hagués agradat...

Doncs algunes d'aquelles coses que es van quedar "en el tintero" les recupero des de fa un mes :D

Se suposa que quan entres al club t'avorriràs, et sobrarà el temps, se't menjaran els cucs...

Dooooncs, o jo no ho sé fer o sóc un bixo raro, perquè porto un mes i encara no he tingut temps ni de fer coses bàsiques com és endreçar coses que fa meeeesos que dancen per allà.

Suposo que és qüestió de prioritats i estic preferint unes coses davant d'altres...

Però el que vull dir és que em queixo de vici, perquè estic millor que vull...
Tinc les meves estones quan les necessito (perquè me les acabo donant), quan vull estar acompanyada, la majoria de cops tinc un amic/ga que està allà. Faig esport regularment (cosa que semblava llunyana), faig un curs, penso en mi, em mimo, em cuido, cuino, faig pastissos, endreço, pujo, baixo...
Sí, GENIAL!

Així que això de "que et sobri el temps" jo encara no ho he experimentat.

Així que el proper que pregunti i s'extranyi perquè vaig de cul, que em demani explicacions com intentant fer-me sentir malament... que s'ho estalviï.

I dit tot això, aquest cul inquiet que està donant forma al seu llibre, se'n va a dormir almenys per avui...

Bona nit ;)

Un tema que podria ser etern debat

Potser si m'hagués agafat en un altre moment de la vida no pararia tanta atenció com aquests dies.

No vol dir que ho hagués passat per alt, però de ben segur que no hagués tingut tanta informació com tinc ara, no ho estaria en part "vivint" i no estaria parcialment involucrada.

L'altre dia en @sundark00 havia fet RT d'un twit (valga la redundancia) amb aquests dos videos.

I ahir a la nit ho vaig veure a les notícies de Tele5.

La veritat és que pot semblar una passada i pot posar els pels de punta pensar que algú que porta 29 anys sense sentir, de cop ho pugui fer, i segur que deu ser com meravelós, i més si la persona ho vol...
...però ara vindré jo a posar els diversos punts de vista.

I és que si alguna cosa he aprés i estic aprenent aquestes setmanes és els punts de vista vers a això.

D'una banda hi ha sord que volen eines, que són oberts, que no es tanquen a res.
Això a vegades està compartit per una por o una defensa del que és seu i de les seves arrels.
I d'altre banda estan aquells que no ho han viscut prou com per portar-ho a terme, i que a ulls d'alguns sords pot semblar una aberració i una agressió.

M'explico:

1. Hi ha persones sordes que defensen que no tenen una discapacitat, sino que pertanyen a una Comunitat Sorda, però això no els discapacita de poder fer res.
Aquí dins hi ha sords que a banda de signar als fills i d'ensenyar-los a llegir els llavis (per tal de poder donar quantes més eines possibles als seus fills o parents) pensaran que potser venen d'una família sorda i que aquesta ha estat la cosa normal a casa seva.
D'altres, potser voldran donar als seus fills allò que ells no han tingut, ja sigui pel moment tecnològic o per les privacions econòmiques, i voldran comptar, a més a més amb l'implant coclear, que potser, ajudarà a aquell sord a sentir, cosa que abans no podia fer.
Val a dir també que no tots els implants coclears són motiu d'èxit i portades de diaris i vídeos preciosos. S'ha de tenir em compte que un implant coclear és un seguit d'operacions, que s'ha d'anar canviant amb el temps, i més si es tracta d'un nen petit.
Que l'implant coclear pot no ser exitós, i es comenta també, que s'ha d'aprendre a sentir.
És a dir, un nen petit, fins que se sap que és sord (si és que la família és oient i triga un temps en saber-ho) estarà parcialment "incomunicat", perquè si la família no sap llengua de signes, i el nen encara és prou petit com per llegir els llavis.... uf... tot es complica...
La opció de l'implant no és dolenta (tot i que és una operació i deuen ser moltes les coses a tenir en compte), però jo optaria per donar més eines a l'individu i no escolliria una...

Bé, que m'enrollo...
2. La qüestió és que un nen petit al que se li faci un implant, doncs vale, potser als tres anys comença a sentir i tot és nou per ell...
Però imagineu un adult, com la noia del video...
Una noia de 29 anys que MAI ha sentit res i a la que de sobte li posen un implant o un audiòfon.
Pensem que no sent res, que no sentia res...
I de sobte, ho sent TOT!! Des del pipi quan va al lavabo, les portes, els cotxes, les alarmes, els avisos, la gent parlant, gossos, gats, ocells, arbres, fulles, vent...
Pot ser molt romàntic, però si mai heu sentit, què passaria si tot això us ve de cop?? Doncs molts sords no ho volen... i jo crec que també s'ha de respectar...
Tot i que estic d'acord que com més eines millor, però... haver d'educar-te tu, la oïda i el cervell per discriminar els sons... a certa edat potser ja no és necessari i pot arribar a fer més mal que bé...

Diuen que el so a través de l'implant coclear no és com el so que sentim nosaltres (els oients) si no que és un so més aviat metalitzat (ho diu gent que sentia, es va quedar sorda i ara porta implant), així doncs s'ha d'edudar la oïda i el cervell per tornar a associar els sons (o fer-ho per primer cop) amb cada cosa.

No sé...
Torno a dir que estic d'acord en que hi hagi més avenços i més teconologia, però... també penso que s'han de respectar totes les opcions.
Perquè és una qüestió cultural, perquè ells tenen la seva comunitat, la seva cultura i defensen (alguns) la seva sordesa.

No hem de discriminar per haver decidir no implantar-se, així com tampoc hem de lloar aquell que ha decidit tirar endavant i fer-ho.
Són molts aspectes psicosocials, culturals i econòmics barrejats...



3. Després tenim el video del nen, el nadó... Que és... buf....
La família ja es veu que és oient, i jo no puc opinar perquè no sóc mare i no sé què faria davant una situació així.
Ara mateix penso que evidentment intentaria donar totes les eines possibles al meu petit.
Com deia abans, molts cops es triga anys en diagnosticar una sordesa a un petit.
Aquest "per sort" és un nadó!!
I porta el seu implant...
Tot i així ara sóc conscient (i repeteixo que no sé que faria si em veiés a la situació) que com més eines tingués, millor... el nen pot sentir, i a partir d'aquí tindrà una vida d'oient...
Però no oblidem que era sord, i que potser l'implant no li funciona bé, o es complica o milers de coses... doncs per tal que tingués quantes més eines millor, jo li ensenyaria llengua de signes també....
I aquí està el peix que es mossega la cua de... si els pares són oients i no saben llengua de signes... com li han pas d'ensenyar?

Bé, doncs si un dia tinc un fill o un parent sord, ho tindré més fàcil que molts dels altres ciutadans.

Apa, i que cadascú reflexioni :)

Moments...

No és que avui sigui un moment àlgid, sino que en un tweet no hi cap tot...

Avui ho deixo plasmat però no vol dir que sigui només una cosa d'avui, sino que últimament és l'escenari on es mouen les formiguetes que pujen i baixen per aquesta rambla.

D'una banda demanaria que s'aturés el Món, perquè jo m'hi baixo.
Però d'un altre m'agradaria poder tenir força per donar-li voltes amb molta energia perquè tot tornés a rodar amb la normalitat que es mereix, tant des de dins com des de fora.
També em venen ganes de fugir, però no de baixar-me, sino de marxar i rodar a un altre lloc on tot o la majoria de coses fos diferent.

Segons el moment m'indignen moltes coses, i alhora m'alegren i em fan feliç.
Segons com enyoro certes coses i també dono gràcies per tenir altres lluny.
Allò de fer-te preguntes i no saber perquès, allò de voler saber fer coses i que et guanyi la impotència.
Allò d'estar orgullós, mirar al cel i a dins teu i somriure feliç i agust...

Contradictori, sí, però així és com és.

I t'ho has de permetre, em va dir.
I jo m'ho permeto, perquè puc, i perquè m'ho he guanyat, perquè em toca i és el meu moment.

Ganes de riure, d'explorar, d'aprendre, de ser feliç, de cercar i trobar, de gaudir... mmmmmm olor a VIDA!!

Projectes, somnis, ilusions, compromisos, ganes de fer.... mmmmmmm olor a avions.... :D

I que tot el que no és això desaparegui sense consum d'energia, perquè si ha de desapareixer és que fa temps que no es mereix estar aquí....

Per què no fem res serios perquè desaparegui?

I em torno a indignar....

Millor em quedo amb la meva olor a somnis que es faran realitat amb la lluita i la ilusió i vaig a dormir tranquila...

Sé que algú podria esperar més broma, algú més tristor...
Però aquí està aquest ultim post, real, como la vida misma.

Si no l'entens, no pateixis, jo tampoc XD

Bona nit ;)

T'ho has de permetre :)

LSC

Buah, imagineu com es poden transmetre les coses, perquè si li treus el so....

Juzguen ustedes mismos...

Como anillo al dedo

Porque no soy el segundo plato de nadie.Porque ya lo ofrecí todo y lo pagaste así.
Porque he perdido más horas de sueño de las que mereces.
Porque has sido el toque de alerta definitivo.
Porque he perdido mucho tiempo contigo.
Porque compré tu amor en un todo a 100, sin garantía, y poco presupuesto.
Porque no me sienta bien lo de chico de alquiler.
Porque no me queda nada que ofrecerte.
Porque tu amor me ha buscado la ruina, me partes el corazón.
Porque si cuento los segundos que te he dado, si cuento las mentiras que he escuchado de ti me quito la vida, y me llevo tua amor al cielo.

NADA QUE PERDER....

Dice el jefe:

Amor de todo a 100. Porque lo he vivido, porque no merece la pena, porque es una pérdida de tiempo, aburrido, pasajero y estúpido. Es amor del barato, del que cicatriza mal, del que deja secuelas chungas. Mala cosa eso del amor de todo a 100 (ahora de todo a 1 euro).
Y lo malo, FUERA!!

Y si lo dice el jefe,... va a misa....

Ni un segundo más....

Ironic

...com si t'haguessis despullat massa i no ets capaç de prèmer el botó...

Molt millor això...