Educació, normes i lleis

Ja ho havia vist, i fins i tot ho havia penjat a alung lloc... ...però l'altre dia va tornar a sortir.

Anys fa del video i suposo que mesos des que jo el vaig veure, però aquestes coses, no passen de moda, són com són i com a  molt ens poden acabar menjant, i més si no ens parem a mirar al nostre voltant.

Cuidao!!

Aprene'm tots una miqueta....





No todos podemos aprendernos la lista de los Reyes Godos.
No cogeremos a un alumno y lo apartaremos del colegio....
Los padres tienes que apoyar los centros escolares.
Los padres que ejerzan de padres, que alomejor hay que volver a las escuelas de padres.
La escuela que se ponga las pilas con profesionales de su ámbito.

Qui em coneix ja sap que aquestes coses passen... ...sort que ho veiem malament...

I no hase falta desir nada más.

Recull de reflexions.

Fa temps que tinc pendent escriure, transcriure o exposar algunes reflexions. Ja no meves, sino fetes per altres, d'aquelles coses que dius "apunte'm-ho".

Començo avui, sense un perquè.
Bé, sí, esborrar coses de la llista de coses pendents :P

Cuanto más intentemos limitar y determinar la vida de nuestros hijos, más demostrarán su necesidad de reconocimiento.


Cuando tomamos una decisión descartamos de manera automática las demás opciones. Eso es parte de ser adultos: responsabilizarnos de nuestras deciciones y de las razones profundas que nos han llevado a elegirlas. Hay decisiones que se toman por convicción, otras para no lastimar a la familia, y otras por miedo a tomar las rienda de la propia vida. Si no tomamos una decisión tal vez es porque preferimos la comodidad y la protección del entorno al futuro incierto, pero tarde o temprano debemos atrevernos a intentarlo..., a menos que ya sea demasiado tarde.
No vale preguntarse si la decisión fue buena o mala, pero sí no spodríamos plantear si las reflexiones son propias o influenciadas por las necesidades de terceros. Saber qué opina la familia sobre la decisión también sería interesante.


El trabajo nos permite poner en práctica nuestro valor dentro de la sociedad, la empresa y la familia. Si no nos satisface en lo más básico, no podremos permitirnos ningún deseo ni para nosotros ni para nuestros seres queridos, de la misma manera que debe permitirnos desarrollar nuestras habilidades para no convertirnos en pequeños autómatas. Cuando nos hace sentir útiles e importantes nos está dando una identidad de manera inconsciente, de la que no podemos prescindir. La amenaza de la pérdida nos toca en lo más profundo de nosotros mismos y nos hace dependientes de él para sobrevivir, incluso si eso significa pasar por encima de los demás. Con demasiada frecuencia nos regimos por las leyes primordiales de la naturaleza y nos guiamos por las políticas empresariales, en vez de potenciar la ética necesaria para crear una inteligencia colectiva que sea un bien común, y no un medio de destrucción.


Las personas se resiten a ser felices. Encuentran un montón de razones para evitar estar bien, relajadas y en paz. Si hiciéramos más caso a nuestro cuerpo, sabríamos exactamente qué debemos hacer, cómo y cuándo relajarnos y qué evitar. Pero hay veces que descubrimos lo que nos hace sentir bien y huimos, porque la fuga nos aleja del sentido del deber, con el que estamos tan fuertemente identificados.


Dobles, triples y cuádruples lo somos todos. La cuestión es si la agresividad es parte de un juego o es una agresión.


A veces nuestra pareja nos sorprende, y eso incluye sus lados más oscuros y escondidos, llegando al punto de que no podemos reconocerlo. Solo uno mismo puede decidir si la distancia entre lo que ve la mayoría de gente y lo que hay en la relación es soportable y saludable. No hay que buscar explicaciones racionales; a veces nuestros comportamientos no tienen razón de ser.


A veces nos enamoramos tanto que acabamos por adaptar nuestra vida a la otra persona, o estamos tan entregados a nuestro trabajo que no podemos desconectar ni un minuto. Si basamos nuestra felicidad en una sola situación, o en una sola persona, nos será mucho más difícil superar los momentos difíciles.


La resilencia es la capalidad de afrontar las desgracias de la mejor manera posible.
Importantes son también el afecto, la voluntad, el autocontrol, la autoestima y la autoconfianza.


Idealizar a la pareja ayuda a que la relación matrimonial sea mucho más satisfactoria, sobre todo pasados los primeros años de pasión.


Las personas que tienen más fe en su pareja hacen muchas más promesas que las personas que no son tan positivas, pero no por eso llegan a cumplirlas. Los que están más enamorados rompen más sus promesas hacia sus seres queridos, porque las hacen impulsivamente y acostumbran a ser poco realistas.


Los niños que se alimentan con leche materna se comportan mejor con sus padres.

Fuente: Psychologies num. 78

Apunts per al futur

Llegint el bloc de la M, al seu últim post, he llegit un paràgraf amb el que estic d'acord, i que m'apunto per al dia de demà:

Com m'agradaria que no els passés mai res dolent, que sempre fossin felices, mai res les amoïnés. Però no pot ser, la vida no és així i si ho fos tampoc ho seria: no sabríem que som feliços perque no hauríem conegut una altra cosa. El millor que podem fer és donar-los recursos per superar la frustració, la tristesa, el disgust, perque en tindran una bona colla de disgustos! És molt difícil, o si més no a mi em costa molt, però s'ha de fer. Com bonament es pugui. Jo vaig fent sobre la marxa. En això, com en la majoria de coses és com funciono, no soc de llegir i planificar. I segons em trobo vaig tirant. Només vull sempre que tinguin clar que soc aquí, que les estimo i que això és incondicional. I per sempre.

Educació

Em van fer arribar per mail informació sobre aquest nou llibre, i vaig pensar que seria interessant.

Us deixo un vídeo perquè ho pogueu jutjar vosaltres mateixos...

...ai, si tots en pensèssim una miqueta... (llàstima que qui el llegirà i s'ho mirarà, de ben segur que tot això ja ho sap)

Com es diu?

A vegades, no sé ben bé perquè, les coses canvien en qüestió d'hores, minuts, tan sols segons...
...o potser és que només es deixen portar per la direcció en la que havien de viatjar, "sin previo aviso", però deixant entendre a on aniran.

No sé si és qüestió de bruixeria, de raó, d'evidència, de normalitat, de que tot és pendular i, el que avui està aquí demà estarà allà i demà passat tornarà a on estava al principi...

No ho sé.

Suposo que una gran clau de tot això és el fet de tenir el valor, les ganes i la paciència, la possibilitat i el cap de permetre's a un mateix explorar-se.
Si un es coneix, té molt de guanyat.

Jo una mica em conec, i sé quan el pèndol està en movient, en el punt de màxima i de mínima entropia, de major desordre.
Em conec, ho puc sentir i ho puc notar.
Saber-ho i notar-ho t'ajuda a permetre-t'ho, a no ser tan exigent amb tu mateix, a ser més benèvol, més flexible, a trobar-li un perquè i un per què... ...com tendim a fer nosaltres molts cops... ...serà que ho necessitem.

A vegades intentes culpabilitzar la lluna, el trànsit, la renfe, les estacions, l'economia, la crisi, la feina, l'atur, les hormones, la medicació, la pluja, el Sol, el cel...
... i a vegades potser és un tot o només una d'aquestes coses... ...o potser som només nosaltres mateixos...
Ves a saber...

Aquests dies potser tenen la culpa... El Nadal... o potser és part d'un tot, o només és un segon...
Ves a saber...

Com es diu? Es diu por? No, jo crec que no...

Un comentari, un gest, una carícia... poden fer tan de dolent com de bo... ...i tu saps quan i com fer-ho.
Perquè si em saps tractar, tens molt guanyat...
I tu, sigui per com ets, per la teva educació, per la teva inteligència, per la teva qualitat com a persona, estàs allà...
...i saps quan és necessari parlar i quan no, què significa una cara i una altra, quan és necessari un petó, un silenci, una conversa i què significa cadascuna de les coses del meu llenguatge que alhora és el teu.

Sóc molt feliç de poder parlar un d'únic, i que tots dos ens entenguem...
...tant de bo sigui així per molt de temps.

Quan sento que el pèndol s'agita i pot ser perillòs, em poso alerta perquè no faci cops a ningú...
...però ets tan bo, tan pacient i tan tan.... (no sé verbalitzar-ho) que no tens por, que tot és normal.

I quan el pèndol assenyala dubtes o por, només he de pensar en la realitat, la teva, la meva, la nostra, en les teves paraules, en les nostres converses, en els fets, els desitjos... i tots els fantasmes marxen deixant lloc a un camí ple d'ilusions i somnis reals per seguir construint.

A poc a poc i amb bona lletra.
Al ritme que ens surti en caminar.
Amb la nostra ilusió i tendresa.
Amb les ganes de cridar-ho però sense fer mal als timpans.
Pas a pas i gaudint del camí que tot just ara encetem.

Calcem-nos les xiruques, un jerseiet per no passar fred, uns entrepans pel camí, i una bossa plena de ganes per fer realitat converses que estan a tocar, per gaudir dels pallassos, per muntar a cavall, per sorprendre'ns, per viure, per gaudir i estimar.

Mua i bona nit.

Feel

Fa dies que ho noto, no em fa por, però no ho he expressat per por a que faci por.

Quines coses oi?

És el sentiment de tenir ganes de normalitzar-ho de manera normal, de que prengui la forma desitjada en un futur tan proper que és un ja....

...que una tarda de pluja es converteixi en un estar agust com fins ara, veient una peli, al sofà, sota una manta, amb el silenci i la calma de les respiracions acompassades, on una abraçada ho calmi i ho relaxi tot...

Això seria el meu desig a la carta dels Reis Mags de tots els anys que em queden per davant.

2 months

Fa dos mesos que no escric.

Dos mesos en que he sentit la temptació d'entrar i ordenar algunes lletres per tal que el missatge tingués sentit i fos capaç de transmetre, però tot era tan sublim, tan quotidià, tan especial, taaaan.... com aquella bafarada d'aire fres i amb aroma de roses que prens en un matí blau amb el cel pintat de cúmuls blanc, un petit buf d'aire amoròs... un què tan tan, que era i és difícil d'explicar, només es pot sentir.

En aquestes setmanes hi ha hagut, com dic, ganes i moments de dir: vull expressar-ho, vull explicar-ho, vull cridar-ho al Món... però és impresionant com, en segons quines ocasions, no existeixen paraules per descriure les sensacions.

Així que preferia quedar-me-les per a mi.

Avui he decidit explicar-ho, he decidit exposar tot això, i explicar un dels tants respirs d'aire fresc.

He vist la pel·lícula, la teva, la de "El hombre perfecto" xD jajaja #modèstiaapart :P

Doncs mentre la mirava (una hora més tard que comencés) he vist un petit fragment que ha donat molt de sentit o més ben dit, que ha verbalitzat un dels bufs d'aire de roses...

... "és com si totes les coses dolentes, totes les experiències passades, totes les males coses ara passessin a un segon pla i haguessin fins i tot valgut la pena. Com si ara el que vingués és una recompensa, perquè sense tot allò potser ara no valoraria tant tot això que és tan normal i quotidià. Com si totes aquelles males coses tinguessin un sentit i una funció"...

L'altre dia miràvem la peli americana aquella típica dels dos nòvios per la noia, i moltes coses les vaig sentir reals, i em va agradar haver passat, sentit i viscut totes les coses i que les que van passat ara formin part del passat, i que el present sigui el que perduri en el futur de demà. N'estic contenta d'allò que he fet, del que aconseguit i de com van les coses, de mi, de TOT.

És per això que ara entenc moltes coses que fa anys o mesos no entenia...

#proudofmyself

Molt feliç, molt contenta, molt entusiasmada, amb moltes ganes, força, ilusió, optimisme...
...i en gran part, amb la certesa que així és i serà...

Un petó.